LITERATURA PRO/ANTI FEMINISTA

JAUME ROIG I SOR ISABEL DE VILLENA

Una de les temàtiques recurrents de l’època a tot Occident i que més debat va generar gira entorn a la visió negativa gènere femení, aquest corrent s’anomena misogínia. Aquest injust menyspreu cap a la dona tenia a veure amb la vida diària de les dones, amb una legislació discriminatòria i, sobretot, amb una ideologia que es transmetia ja des dels sermons eclesiàstics així com en les obres literàries religioses i moralistes en relació als comportaments femenins; ho hem llegit per exemple en sant Vicent Ferrer o Francesc Eiximenis. Aquesta qüestió va generar opinió pública i motivà un seguit de debats sobre la condició femenina que solien referir-se’n des de tres perspectives: la dona en si mateixa, les relacions sexuals i la burla cap a la noblesa, per exemple, en relació a la forma de vestir.

En aquest context literari, la presència del sexe cobra especial protagonisme ja que s’adequa perfectament a la voluntat satírica. Amb tot açò, cal dir que la narració satírica valenciana de la segona meitat del segle XV tenia com a voluntat primordial fer riure més que no exercir de crítica social. Tota aquesta voluntat lúdica explica també el manteniment de la narració en vers. Fer riure en prosa era difícil i el vers permet practicar millor l’exercici de l’enginy i, a més, el fet de conservar la rima és una garantia dels efectes còmics. En definitiva, la narrativa en vers és una eina perfecta per suggerir segones intencions.

Tres autors valencians coetanis representen les diverses postures entorn a la visió de les dones: el metge Jaume Roig, com a abanderat del vessant misogin, Joan Roís de Corella, en canvi, presenta una marcada tendència a defensar les dones, i l’abadessa Isabel de Villena, esdevé la gran advocada del gènere femení.

 

JAUME ROIG

Va nàixer a València a principis del segle XV i en aquesta ciutat va passar tota la vida fins que morí el 1478. Sabem que mantenia estreta relació amb la corona, els poders municipals i els estaments religiosos. Va cursar estudis de medicina i fou metge de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. A més, exercí d’examinador de metges i va treballar en diversos hospitals que feien una funció caritativa. Jaume Roig es va casar amb Isabel Pellicer amb qui va tenir sis fill, molts dels quals abraçaren la fe cristiana. A més de la seua dedicació professional, destaca per la intensa activitat literària.

L’ESPILL

L’any 1459, fugint d’una epidèmia de pesta, Jaume Roig va arribar a Callosa d’en Sarrià i allà iniciaria la redacció de la seua obra l’Espill, amb el propòsit –com ell mateix diu- de demostrar que totes les dones són malvades, a excepció de la Mare de Déu i la seua pròpia esposa Isabel.

Es tracta d’una narració en vers de temàtica misògina on la dona és descrita com un ésser malèvol, germen de tots els mals de la humanitat i les ataca sense limitacions. Jaume Roig transforma les virtuts que hauria de tindre la dona en els grans vicis que cometen: mentida, enveja, brutícia, maldat, manipulació, infidelitat i luxúria, especialment. De bon començament, l’Espill sembla tindre com a objectiu l’adoctrinament del gènere femení, però precisament l’excés de crítiques i el caràcter dur i implacable d’aquestes, fan pensar en l’element satíric i  burlesc propi del corrent de l’escola satírica valenciana. En qualsevol cas, l’autor juga a la doble lectura.

El que sí que és evident és la voluntat de versemblança, no debades el títol Espill remet de la funció d'aquest objecte: "reflectir el que hi ha al davant". Es considera que Jaume Roig pren com a pretext la misogínia per fer un retrat de la societat burgesa de l’època. A més, el fet d’estar relatat en primera persona com si la història fora autobiogràfica hi contribueix. Jaume Roig descriu els costums i la vida quotidiana de la gent de la ciutat com ara els comerciants, funcionaris o metges, a més de contar una sèrie d’històries de vida verídiques o parlar dels  menjars típics de les poblacions que va conèixer. D’altra banda, l’expressió lingüística amb què s’expressa reprodueix en gran mesura el llenguatge popular i són habituals els col·loquialismes, el lèxic de l'horta de València i les expressions i girs expressius populars. En conjunt, l’obra es considera com un retrat de la societat burgesa de l’època.

L'Espill està escrit consta de 16359 noves rimades; un metre molt utilitzat en la literatura francesa i provençal però ja arcaic en aquesta època. Consisteix en una successió de versos octosíl·labs fragmentats en tetrasíl·labs que rimen entre sí. Aquest metre condicionava molt l'escriptura de manera que sovint obligava a suprimir partícules gramaticals i a alterar l'ordre lògic i a fer  girs lingüístics per tal de salvar la mètrica. 

Estructura

L'Espill comença amb una endreça en versos heptasíl·labs dirigida a Mossén Fabra, en aquesta l'autor li demana que corregesca i afija allò que estime convenient. Anuncia el tema de l'obra i parla de la verge Maria, l'única dona bona ja que Déu la va triar per a ser la mare del seu fill. La descriu com "sicut lilium inter spinas" que remet al tòpic medieval del "llir entre cards", amb el qual la destaca com la més bona entre les dones. 

Prefaci

L'autor es dirigeix al seu nebot Baltasar Bou a qui dedica l'obra. En aquest part exposa l'objectiu didàctic que el mou a escriure contra les dones i defineix l'estructura en 4 parts (o llibres).

Llibre I. De sa joventut

El protagonista és un jove innocent que veu arruïnada la seua vida per culpa de les dones. Quan era menut son pare va morir, la seua mare es va tornar a casar i ell pateix l’abandonament de sa mare. A partir d’aquest moment, la seua vida estarà marcada per les dones dolentes que  anirà trobant-se en el camí. En aquesta part l'autor critica la hipocresia de la classe burgesa de la qual prové pel fet que no l'accepta si no té diners. El protagonista marxa cap a França on es fa bandoler i cavaller i lluita contra els anglesos. Gràcies als saquejos es fa ric i torna a la seua ciutat on ara sí que serà acollit per la burgesia. 

Llibre II.  De quan fon casat

Aquest és el capítol més crític i dur contra les dones ja que repassa el comportament de les dones de cada estament. Igual dóna jove que vella, fadrina que vídua, guapa o lletja. Totes elles són considerades éssers menyspreables; cadascuna de les dones referides en l'Espill exemplifica un o més d’un vici, així, l’autor ens presentarà dones hipòcrites, brutes, luxurioses, materialistes i interessades, etc. Jaume Roig inclou nombroses historietes i llegendes que posen en evidència el gènere femení. A més, el fet que estiguen contextualitzades en espais reals i facen referència a aspectes històrics i socials de l'època contribueixen a la credibilitat del text.

Llibre III.  De la lliçó de Salomó

És la part més apologètica i doctrinal, ací Salomó recomana al protagonista que abandone el desig de contraure esposa i tindre fills i que es retire del camí que només el porta a caure en el parany de les dones. Salomó il·lustra els consells amb nombrosos passatges bíblics.

Llibre IV.   D'enviudar.

El protagonista esdevé una persona senzilla i confiada que sempre espera trobar dones virtuoses i, malgrat passar per quatre matrimonis frustrats, no desisteix. Finalment, tindrà la seua “recompensa” i es casarà amb una bona dona. En conclusió, el protagonista dirà que només hi ha dues dones bones al món: la seua esposa i la Verge Maria. Un cop mor la seua dona, decideix seguir els consells de Salomó i es retira a un hortet on passarà els darrers anys de vida.

1. Llig el fragment de l’Espill i contesta les qüestions

a) Resumeix el contingut del text

b) Comenta els element misògins que detectes al text. Exemplifica'ls.

c)  Justifica a quin llibre o part de l'Espill pertany aquest fragment? 

d)  En quins vicis de les dones incideix l'autor?

e)  Explica quins elements de realisme apareixen al text?

f)  Fixa’t en la mètrica, comenta-la basant-te en la teoria i analitza-la.

Salsitxes de carn humana

Fiu convidar         tots a sopar

amb molts potatges    i carns salvatges,

volateria,     pastisseria

molt saborosa       (la més famosa

De tot París).        En un pastís,

la carn farcit,        un tros de dit

hi fou trobat,        molt fou torbat    

qui el conegué;      reconegué

que hi trobaria:     a més, hi havia

un tros d’orella.     Carn de vedella

crèiem menjàssem,         també trobàssem

l’ungla i el dit        tros mig partit:

carn d’hom cert era.       La pastissera,

amb ajudants        filles ja grans

era fornera           i tavernera; 

dels que hi tenien,          allí bevien,

alguns mataven,    carn capolaven,

feien pastells         i, dels budells,

feien salsitxes        e llonganisses

del món més fines.   Mare i fadrines

el que en tenien     tot ho venen,

i no hi bastaven;    elles mataven

alguns vedells,       amb la carn d’ells

tot ho cobrien,      assaborien

amb fines salses    les dones falses.

En un clot tou,      fondo com pou,

descarnats ossos,   cames i trossos

allí els metien        i ja l’omplien

com els diables      d’abominables,

com el dimoni.      Faig testimoni

que en mengí prou:     mai carn ni brou

de tal sabor,          tendror, dolçor

mai no sentí.         Ja de matí

de totes tres          feren quarters

i la posada            fou derrocada,

i l’aplanaren;         sal hi sembraren

i tots el cossos       tallats a trossos

(cent hi comptaren)        els soterraren

en lloc sagrat.

 

SOR ISABEL DE VILLENA (1430-1490)

En realitat s'anomenava Elionor de Villena i era descendent de la família reial d'Aragó; filla il·legítima del marqués de Villena, un escriptor castellà de renom. Fou educada junt a la futura reina Maria de Castella i quan tenia 15 anys va entrar al convent de la Trinitat de València, del qual arribaria a ser-ne l'abadessa.

Ja en la seua època es va guanyar fama de dona culta i va tindre cert prestigi entre els escriptors valencians, fet del tot extraordinari en la literatura, fins el moment masculinitzada.

L'única obra que se'n conserva de sor Isabel de Villena és el Vita Christi, que narra la vida de Jesucrist tot posant el focus sobre la  figura de les dones, a les quals atribueix un seguit valors i virtuds i fa al·lusió a la relació estreta que s'estableix amb Jesús i la mare de Déu.  

Aquesta obra s'ha entés com una resposta implícita a la misogínia imperant dins la literatura de l'època. 

L’obra se centra en el naixement i la infantesa de la Mare de Déu i de Jesús i de la Passió fins a l’Assumpció de Maria. I, en canvi, la predicació de Jesucrist és objecte de menor atenció. En principi l’obra anava destinada a ser manual de meditació per a les monges del convent. Tanmateix, la intenció de sor Isabel fou el de provocar un impacte emotiu en la gent més devota i pretenia ajudar els fidels, mitjançant un discurs empàtic, a imaginar i tindre sempre present la humanitat de Jesucrist en cadascun dels seus gestos i dels seus actes, a fi de crear una familiaritat total amb ell. En summa, calia amplificar, interpretar i reinventar els evangelis, reconstruint tots els fets de la vida de Jesús que els tradicionals no explicaven, amb la finalitat de provocar compassió, tendresa i amor, capaç de dirigir a la comprensió i el perfeccionament espirituals. L’obra mostra una tendència a la descripció minuciosa, casolana i humil, plena de diminutius i particularismes lèxics valencians. El to col·loquial i afectiu, i també els tocs de realisme i plasticitat contribueixen al caràcter didàctic de l’obra. Quan es parla de la Sagrada Família, l’autora ofereix notes d’intimitat i insisteix en detall familiars i en tendres i maternals descripcions de Jesús.

S’ha dit que la Vita Cristi sembla una rèplica premeditada a les crítiques misògines de Jaume Roig. Cronològicament és possible ja que l’Espill és de 1459 i Vita Cristi, del 1490. A més, ambdós escriptors es coneixien i es veien habitualment ja que Jaume Roig tenia parentes entre les monges que convivien amb sor Isabel, a més de ser administrador i  metge del convent de la Trinitat. Els contrastos entre ambdues i la relació de proximitat que van tindre porten quasi de manera inevitable a establir una dependència entre ambdues.

ACTIVITATS

 

1. Què opines del que diu "Rita Trobador"? Escriu una breu reflexió en què expresses la teua opinió al voltant del caràcter feminista o no de sor Isabel de Villena.
2. Comenta els valors positius que has vist en la teoria de la verge Maria d’acord amb la moral de l’època.

Capítol XX.- COM EL GRAN AMBAIXADOR GABRIEL, SALUDANT LA SENYORA, LI EXPLICÀ ALTAMENT LA DIVINAL AMBAIXADA

I ficant els genolls el dit Gabriel davant l’excel·lent senyora, digué a sa altesa amb grandíssima reverència Ave Gratia plena, Dominus tecum...

I la prudentíssima senyora, quan hagué llargament escoltat el missatger divinal, no dubtant en res del que dit li era, volent-se informar, digué a l’àngel:

- Oh missatger gloriós, com es farà aquesta faena? Car jo, moguda per divinal inspiració, he fet vot de virginitat amb voluntat deliberada de no haver mai ajustament d’home. 

I respongué el missatger amb gran plaer a sa senyora dient:

- Oh puríssima senyora, estigueu certa que mare sereu, senyora, del seu fill sense rompre virginitat. Aquesta obra tan excel·lent no s’ha de fer per via humana, car lo Esperit Sant sobrevindrà en vostra senyoria i la virtut de l’altíssim vos abrigarà tota.

3. Llig el text i contesta les preguntes

a)    Comenta els detalls que utilitza al llarg del fragment per expressar l’amor de la mare pel seu fill.

b)   Quina simbologia acompanya el gest de Maria quan embolcalla el seu fill amb el mantell i com interpretes les ajudes de les imaginades donzelles?

c)    Quina significació té que Jesús dorma en un pessebre i quin comportament demostren les bèsties?

d)    Conclou en quins elements es percep l’autoria femenina d’aquest fragment.

Capítol LXVI.- COM EL SENYOR ISQUÉ DEL VENTRE VIRGINAL DE LA SEUA MARE I FOU ADORAT I EMBOLCALLAT PER AQUELLA.

I estant així la senyora, tota inflamada i absorta en l’amor divina i en lo desig de veure aquell seu fill tan amat, acostant-se la mitja nit vingué ací lo gran príncep sant Miquel amb tota la cort del cel, i ficant el genoll davant sa senyoria, besaren-li la mà, tots per ordre, com a reina i senyora del cel imperial, i resplendí aquell lloc de singular claredat. I sant Miquel cridà al gran secretari de sa senyoria, Gabriel, i al príncep Rafael perquè els tres cantaren alegrant sa senyoria, i abans de començar demanaren de gràcia a sant Josep que volgués fer la tenor, el qual amb gran alegria els digué que era molt content d’ajudar-los a cantar.

I amb aquesta melodia, venint l’hora i temps per lo Pare eternal ordenada, isqué el Senyor del ventre virginal de la mare seua sense donar-li ninguna dolor, deixant-la verge i pura segons David havia profetat.

I mirant i contemplant aquell petit cos i veient l’excel·lent bellesa seua, el sentí plorar de fred i amb sobirana pietat l’embolcallà amb summa diligència amb un mantell, ajudant-li “ses donzelles”, car Diligència li donava els bolquers, Caritat els escalfava, Pobretat els estirava tant com podia perquè bastaren a cobrir els peuets del Senyor i Pietat portava un drap que li fos posat damunt el cap. I tenint-lo la senyora així bolcadet, el Senyor deixà de plorar, mostrant que havia pres plaer amb aquella robeta que l’estalviava del fred.

Mirant la senyora per aquell lloc on estava, cercava on podria reposar el seu fill; i no trobant part ninguna que li satisfés digué a les seues donzelles: 

- Oh criades meues, on aconselleu que pose aquest rei eternal? 

I respòs santa Pobresa, qui era la seua aposentadora:  

- Ma senyora, aquest pessebre ha elegit el senyor fill vostre per llit de repòs. Poseu-lo-hi, i no tingueu por de les bèsties que hi són.

I el bou i l’ase, segons sa natura bestial, feren gran demostració de sentir la presència del seu creador i l’adoraren i s’acostaren amb molta reverència a sa majestat amb les boques tancades per no espantar la senyora mare seua, i amb l’alè que pel nas llançaven calfaven lo senyor.