La València del segle XV, amb vora 75.000 habitants, era la segona més gran i poblada de la península (després de la Granada Natzarí).
A més, era una ciutat viva, dinàmica, rica, poderosa i d'un elevat nivell cultural.
València vivia l'època d'esplendor màxim de la seua història, fins el punt d'esdevenir una de les ciutats més riques i importants d'Europa, per això molts cavallers i mercaders europeus la visitaven regularment.
Llegiu el que va dir el viatger alemany Johannes Münzer l'any 1494 sobre la ciutat:
"Els habitants de la ciutat de València, tant els homes com les dones, acostumen a passejar de nit pels carrers, on hi ha sempre tanta gentada que penses que et trobes en una fira. Però ho fan amb molt d’ordre perquè ningú no es fica amb ningú. Les botigues de queviures no les tanquen fins a mitjanit, i així pots comprar el que vulgues a qualsevol hora. Mai hauria cregut que existís tal espectacle, de no haver-lo vist acompanyat pels meus compatriotes, els honrats mercaders de Rafensburg".
D'altra banda, els seus habitants gaudien d'un ambient de permissivitat inusual; existia un ampli espai de la ciutat anomenat "La Pobla de les Fembres Pecadrius" el qual fou almenys durant els segles XV i XVI un dels majors recintes dedicats a la prostitució d'Europa.
El 1383, els jurats de València van procurar assistència mèdica a les prostitutes de la ciutat, a instàncies de sant Vicent Ferrer, i els assignaren una ubicació permanent en una part de l'actual barri del Carme.
La Pobla de les Fembres Pecadrius comprenia els carrers ara anomenats de Salvador Giner, de Dalt, de Mossén Sorell, de la Corona, de Guillem de Castro i de les Blanqueries.
Llegiu ara aquestes paraules d'Antoine de Lalaing, cavaller flamenc, de 1501:
"A València, el lloc de les dones públiques és gran com un poblet, amb tres o quatre carrers amb casetes i tavernes. A l’entrada de cada caseta s’asseuen les dones, molt ricament vestides. N’hi haurà unes dues-centes o tres-centes dones. La taxa vigent són quatre diners, i no en poden demanar més per una nit. Hi ha dos metges pagats per la ciutat que visiten les dones. Si n’hi ha alguna malalta, la trauen d’aquell lloc".
LA SOCIETAT
En aquest marc, la societat del segle XV es conformava per gents de diversa condició i religió. Es distingia:
- La reialesa i els nuclis de poder de la noblesa
- L'església cristiana
- Els comerciants i els artesans
- Els considerats exclosos: jueus, moriscos i esclaus
En la línia de successió del reialme del s.XV trobem:
- Martí l'Humà, mort el 1410 sense descendència
- Ferran I d'Antequera, (nebot de Martí l'Humà) gràcies especialment al suport del papa Benet XIII i de Sant Vicent Ferrer.
- Alfons IV, el Magnànim, (fill de Ferran d'Antequera)
- Joan II, Sense Fe (germà d'Alfons el Magnànim)
- Ferran II, el Catòlic, (fill d'Alfons el Magnànim) de que suposà la unió dinàstica de Castella i Aragó.
Va ser conegut també com el “Palau de les trescentes claus”, en al·lusió als nombre d'habitacions que arribà a tindre.
El 1810 va ser enderrocat durant la Guerra d'Independència contra el Francés.
Entre les classes més desfavorides hi ha els jueus, els moriscos i els esclaus.
A finals del segle XIII les comunitats jueves de la Corona d'Aragó depenien directament de la reialesa i, en general, eren pròsperes. Solien viure als nuclis urbans, concentrats en una sola zona de la ciutat anomenada call, i es dedicaven habitualment als negocis relacionats amb el comerç i les finances. Els jueus eren obligats a vestir-se amb un cercle groc i roig sobre el pit perquè es distingiren dels cristians.
Durant el segle XIV la seua fortuna faria un gir dramàtic, que culminaria un segle després amb l'expulsió decretada per Ferran II, dit el Catòlic. La persecució dels jueus, creixent durant el segles XIV i XV, va donar lloc a l'aparició dels “conversos”; jueus que renegaven de la seua fe per a fer-se cristians, almenys en aparença. Aquest procés culminaria amb el decret d'expulsió dels jueus de 1492, instaurat pels reis catòlics. Els jueus conversos no van ser mai ben vistos ni pels cristians ni pels jueus, a més, viurien constantment investigats per la Inquisició.
Els musulmans que residien als territoris cristians de la Península Ibèrica durant el procés de la reconquesta, se'ls permeté seguir practicant la seua religió, utilitzar la seua llengua i mantenir els seus costums.
Durant l'Edat Moderna foren obligats a convertir-se al cristianisme, passant així a denominar-se "moriscos" o "cristians nous", expressions de caràcter clarament pejoratiu. Aquests van ser forçosament batejats en la fe cristiana amb el decret dels reis Catòlics del 1502. Tanmateix el 1609 es va promulgar el decret d’expulsió massiva de la població d’origen musulmà. Aquesta ordre significava exiliar violentament, i de colp, una tercera part dels habitants del Regne de València la qual cosa provocà la ruïna de la burgesia valenciana, ja que una bona part de les rendes de la qual consistia en els censos que pagaven els moriscos per cultivar les seues terres.
Els esclaus medievals, segons el dret, havien de ser presoners que l’exèrcit vencedor es quedava com a part del seu botí en guanyar una guerra, però la majoria dels esclaus eren homes i dones joves comprats o segrestats. Molts procedien de l'Europa oriental: russos, tàrtars, turcs, bosnians, armenis, albanesos i, fins i tot, grecs; també hi trobem africans, però menys. Arribaven a bord d'un vaixell i, tan bon punt desembarcaven, els portaven a la llotja i eren venuts en subhasta pública al millor postor. Una altra font de subministrament d'esclaus era la dels fills de les dones esclaves, que generalment treballaven a cases benestants: els rics burgesos, els eclesiàstics i els nobles, ara bé, no són pocs els artesans o els mariners que podien comprar-ne algun per fer-se ajudar a l'obrador o a la barca. La unió entre esclau i esclava era il·legítima, de manera que els fills i filles – els “bords” - que procreen pertanyen a l'amo. Aquests podien rebre càstigs físics, inclosa la tortura, sense necessitat d'una decisió judicial. Només si l'amo alliberava l'esclau, aquest era considerat “socialment viu”.
LITERATURA I PODER
Entre tots els reis de la corona de Catalunya i Aragó, el rei Alfons el Magnànim ha passat a la història, entre d’altres raons, per haver protegit intel·lectuals i artistes i per haver copiat molts llibres que, d’una altra manera, potser, haurien desaparegut.
Com veiem, molts dels grans autors del Segle d’Or eren poderosos o vivien ben relacionats.
En aquest context, la ciutat esdevé un entorn ric i optimista on la prosperitat i economia permeten un ambient cultural que dona cabuda a dues
plataformes afavoridores de l'ambient literari: la
tertúlia i el certamen.
1. ELS CERTÀMENTS LITERARIS
Els
certàmens literaris van ser un factor de gran transcendència en la vida literària valenciana; van ser molt freqüents i tenien
molt bona acollida. Hi havia nombrosos
poetes que es presentaven als certàmens, fins
i tot, alguns creadors eren només poetes de certamen i sovint ho feien seduïts
pel premi o per la satisfacció de vanitat
que la cerimònia oferia. A més, el certamen
comportava una publicitat fugaç però àmplia de les
obres.
Van
ser molt els certàmens celebrats a València, el més antic és el del 1474 “En llaors de la Verge Maria”.
L’organització dels certàmens i el posterior desenvolupament era prou clara, Les
condicions del concurs, els integrants del jurat i els premis o joia que es concedien s’anunciaven a través de “llibells”, que eren
les convocatòries, redactades en vers, que s’exposaven
en tots els llocs públics de la ciutat. El dia triat, públic i poetes es
reunien en el lloc fixat, molt sovint a les
parròquies o confraries, i els poetes començaven
a recitar els seus poemes. Uns dies després, el jurat dictava, també en vers,
“la sentència” que proclamava el guanyador
del certamen. Pel que fa als premis, eren
molt variats i particulars: un tros de drap de vellut negre, un robí, una carta de navegar o una imatge de Sant
Cristòfol, entre d’altres.
2. LES TERTÚLIES
Les
tertúlies són una clara representació del que fou la literatura de l’època: conversa. Les més importants són les de Berenguer
Mercader, on acudeixen sobretot aristòcrates
i les de Bernat Fenollar,
integrades per creadors d’extracció burgesa, i en un cas i en l’altre solen
celebrar-se durant la nit. El fet de compartir textos, opinions, lectures en
veu alta és determinant; de vegades es transcriuen les narracions que s’han
explicat durant la vetllada. Altres vegades els poetes discutien, conversaven
sobre temàtiques diverses i d’aquests diàlegs naixien obres que escrivien en comunitat.
A) Grup aristocràtic. La valenciana prosa
Representat per
Joan Roís de Corella, el grup està integrat per escriptors de la noblesa. Les
seues produccions busquen allunyar-se de la realitat a recer
dels mites clàssics i bíblics i solien tractar continguts d’inspiració
mitològica o dels textos bíblics. El seu era un estil basat en la imitació de
l’estructura llatina clàssica, i l’expressió literària era, per tant, ampul·losa
i recargolada, cosa que el lector intel·lectualment elevat valorava en gran
mesura. Aquest estil prengué el nom de “valenciana
prosa”.
| Palau de Berenguer Mercader (c/ Cavallers, 26) |
B) Grup burgés. Escola satírica valenciana
Dirigit per Bernat Fenollar, es constituïa de burgesos (notaris, canonges, metges, juristes, etc.) com ara Jaume Gassull, Narcís Ninyoles o Jaume Roig els quals sovint escrivien obres col·lectives i solien presentar-se a certàmens i concursos literaris.
Les produccions d’aquests autors podien tindre temàtica religiosa i moralitzant com La vida de santa Magdalena, de Gassull o Escacs d’amor, de Fenollar.
Ara bé, la major part de les creacions eren composicions que incloïen atrevides escenes de contingut sexual i plantejaven els continguts des d’una perspectiva burlesca, sarcàstica i eròtica.
- Lo procés de les olives, obra escrita entre Fenollar, Moreno i Gassull, planteja un debat sobre la virilitat dels joves i dels vells.
- Lo somni de Joan Joan, de Jaume Gassull, satiritza la societat femenina burgesa.
- Col·loqui de dames, anònima, és una discussió entre una casada, una vídua i una beata sobre temes eròtics durant la celebració dels oficis de Divendres Sant en la catedral de València.
En conjunt, entre les obres d'aquest grup destaca una de les temàtiques recurrents de l’època a tot Occident i que més debat va generar: la visió negativa gènere femení (corrent misogin).
L’estil d’aquest grup és planer i directe, de tipus popular i realista que partia de l’observació satírica de la vida quotidiana.
Amb la seua literatura busquen la diversió; la literatura s’emprava per exercir la burla i fins i tot, per a arribar a allò grotesc. El grup d’autors burgesos integra el que s’anomenà “escola satírica valenciana”.
B) Grup burgés. Escola satírica valenciana
Dirigit per Bernat Fenollar, es constituïa
de burgesos (notaris, canonges, metges, juristes, etc.) com ara Jaume Gassull,
Narcís Ninyoles o Jaume Roig els quals sovint escrivien obres col·lectives i
solien presentar-se a certàmens i concursos literaris. Les produccions
d’aquests autors alternaven
poesia religiosa amb composicions que incloïen atrevides escenes de contingut
sexual. Són exemples de la seua producció de temàtica religiosa i moralitzant La vida de santa Magdalena, de Gassull o
Escacs d’amor, de Fenollar. Ara bé,
la major part plantejava els continguts des d’una perspectiva burlesca, sarcàstica
i eròtica, en són exemple Lo procés de
les olives, obra escrita entre Fenollar, Moreno i Gassull, en què es
plantejava un debat sobre la virilitat dels joves i dels vells, o Lo somni de Joan Joan, de Jaume Gassull,
on es satiritza la societat femenina burgesa, i els anònims Col·loqui de dames, i Obra feta per als vells.
L’estil d’aquest grup és planer i directe i
fou un corrent de caire popular i realista que partia de l’observació satírica
de la vida quotidiana i feien al·lusió a esdeveniments de
l’actualitat de l’època. Amb la seua literatura
busquen la diversió, fan una literatura basada en la recerca del joc, d’ací que no els interesse tant la
matèria tractada que és sovint anecdòtica intranscendent. Altrament, es
plantegen problemes que puguen adequar-se a l’entramat lingüístic i mental que els agradava conrear, com les
rebuscades endevinalles i els jocs d’enginy. I tot cal fer-ho en grup. En qualsevol cas, la sàtira de l’època no amagava
cap crítica social o finalitat moralitzant o regeneradora
de la societat, sinó que s’emprava per exercir la befa i burla i fins i tot, per a arribar a allò grotesc. El grup d’autors burgesos integra el que s’anomenà “escola satírica valenciana”.
3. EL TEMA DE LA DONA
Una
de les temàtiques recurrents de l’època a tot Occident i que més debat va generar gira
entorn a la visió negativa
gènere femení, aquest corrent
s’anomena misogínia. Aquest injust
menyspreu cap a la dona tenia a veure amb la vida diària de les dones, amb una
legislació discriminatòria i, sobretot, amb una ideologia que es transmetia ja
des dels sermons eclesiàstics així com en les obres literàries religioses i
moralistes en relació als comportaments femenins; ho hem llegit per exemple en
sant Vicent Ferrer o Francesc Eiximenis. Aquesta qüestió va generar opinió pública i motivà un seguit de debats sobre la condició femenina que solien
referir-se’n des de tres perspectives: la dona en si
mateixa, les relacions sexuals i la burla cap a la noblesa, per exemple, en
relació a la forma de vestir.
En aquest
context literari, la presència del sexe cobra
especial protagonisme ja que s’adequa perfectament a la voluntat satírica. Amb
tot açò, cal dir que la narració satírica valenciana de la segona meitat del
segle XV tenia com a voluntat primordial fer riure
més que no exercir de crítica social. Tota
aquesta voluntat lúdica explica també el manteniment de la narració en vers. Fer riure en prosa era difícil i el vers permet
practicar millor l’exercici de l’enginy i, a
més, el fet de conservar la rima és una garantia dels efectes còmics. En
definitiva, la narrativa en vers és una eina
perfecta per suggerir segones intencions.
Tres autors
valencians coetanis representen les diverses postures entorn a la visió de les
dones: el metge Jaume Roig, com a
abanderat del vessant misogin, Joan Roís de Corella, en canvi, presenta una
marcada tendència a defensar les dones, i l’abadessa Isabel de Villena, esdevé la gran advocada del gènere femení.
3.1. JOAN ROÍS DE CORELLA
Va nàixer a Gandia
el 1435, on visqué fins el 1497. Procedeix de família noble; la dels comtes de
Cocentaina, circumstància que va afavorir la seua formació com a cavaller i
també va estudiar teologia, tot i que no va ser ordenat sacerdot, sí que
arribaria a ser mestre en teologia. Mai no es va casar però se li coneixen dos
fills de la seua relació amb Isabel Martínez de Vera. Home de gran cultura, va
desenvolupar una àmplia activitat literària, tant en prosa com en vers, sobre
temàtiques religioses i profanes. Corella va traduir nombroses obres clàssiques,
especialment les d’Ovidi, per exemple Leànder
i Hero o Lo juí de París, obres
profanes que solen centrar-se en el tema amorós. I entre les traduccions
religioses cal citar la Vida de Santa
Maria Magdalena o la del Vita Christi
de Ludof de Saxònia i també una versió dels Salms.
Ara bé, entre la
producció original de Corella destaca Tragèdia
de Caldesa, una narració breu en què combina prosa i vers i que ha estat
considerada la seua obra mestra. L’autor descriu un desengany amorós, expressat
en primera persona. Si bé la postura de Corella vers les dones és defensora,
respectuosa i solen situar-se en el centre d’atenció dels seus escrits, la
figura de Caldesa n’és una excepció.
La història ací narrada és la d’una infidelitat; Caldesa traeix l’amant del
narrador protagonista davant els seus ulls atònits. Ell l’espera a la cambra de
la pròpia dama i a través d’una finestra observa com, en l’estància contigua,
la dona festeja amb un home de condició social baixa. Seguidament es presenta
davant el seu enamorat com si res no haguera succeït abans i el cavaller
expressa amb grandiloqüents lamentacions i èmfasi el sentiment de desengany i
l’amargor que l’atrapa. La relació entre amada i amant transgredeix de manera
contundent l’essència de l’amor cortés i de l’esperit cavalleresc. D’altra
banda, tot i que l’amant es refereix a ella com a una donzella, diversos
detalls la identifiquen com una prostituta, cosa que contribueix a ridiculitzar
el personatge masculí. Alguns estudiosos han apuntat que Corella ací explicava
alguns fets de la seua pròpia biografia, tanmateix, és possible que l’autor
fera ús del recurs autobiogràfic per reforçar la versemblança i el caràcter
exemplaritzant.
L’estil de la seua
escriptura segueix el de l’anomenada “valenciana prosa”, que es caracteritza pel
llenguatge preciosista i exquisit, amb abundants oracions subordinades, ple
d’exclamacions i de preguntes retòriques. En poesia Corella utilitza el vers
blanc; una patró mètric en què tots els versos tenen el mateix número de
síl·labes però no hi ha rima. Entre els recursos estilístics, abunden les
hipèrboles, metàfores, l’hipèrbaton i els jocs de paraules. Un tret peculiar de
les obres de producció pròpia és usual intercalació versos en les narracions.
- Llig el text i contesta les preguntes.
a) Justifica a quina obra de Corella pertany aquest fragment adaptat, ajuda’t amb l’explicació de l’argument del mateix.
b) Contextualitza el fragment en el debat entorn al tema de la dona.
c) Per què Corella al·ludeix a Venus en aquest fragment?
d) Comenta els recursos de l’obra de Roís de Corella que identifiques en el fragment.
A tant al grau arriba l'extrem del meu dolor, que a hores d’ara ja plore que en algun temps la meua pena puga acabar.
Semblava tan contenta la bella senyora dels meus passats serveis i de les meues paraules que tot el meu sentir trasmudava. Després d’un poc temps de bona relació un dia vaig anar a veure-la a sa casa. La discreta senyora va dir que en aquella hora esperava una persona que hi despatxaria uns assumptes de molta necessitat i que tornaria amb mi molt ràpidament, de manera que amb més repòs ningú no podria separar persones que tan extrema estima unia i vaig aguardar en la cambra contigua. Llavors, en dirigir els ulls a una xicoteta finestra, viu un home que resultà ser la resposta als assumptes secrets que mantenien ocupada la bella senyora. Des d’allà, els meus plorosos ulls meresqueren veure la tan estimada donzella que, eixint d’una habitació, anà a lliura-se a l’enamorat, tot oferint-li gestos, paraules, abraços i altres mostres d’amor. Omet descriure la manera com ho va fer, perquè el meu objectiu només és demostrar de quina manera la meua desgràcia supera totes les altres. Oh! com podré tant de dolor escriure? Com ésser pot tan de lleig crim cometre? Consentirà l'aire que veu que tanta culpa clarament siga establerta?
Al final, en partir de la casa el tan estimat enamorat quan quedava tan poc del dia, la senyora s’acostà a un pou que hi havia a prop i, amb freda aigua, intentà llevar-se de la cara el color i la calor que durant la plaent i delitosa batalla de Venus li havia pujat al rostre. Després es dirigí a la cambra que em feia de presó, va obrir la porta i va fingir tanta alegria de tornar-me a veure com dolor sincer havia mostrat en marxar el seu estimat.
3.2. JAUME ROIG
Va nàixer a València
a principis del segle XV i en aquesta ciutat va passar tota la vida fins que
morí el 1478. Sabem que mantenia estreta relació amb la corona, els poders
municipals i els estaments religiosos. Va cursar estudis de medicina i fou metge
de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. A més, exercí
d’examinador de metges i va treballar en diversos hospitals que feien una
funció caritativa. Jaume Roig es va casar amb Isabel Pellicer amb qui va tenir
sis fill, molts dels quals abraçaren la fe cristiana. A més de la seua
dedicació professional, destaca per la intensa activitat literària.
L’ESPILL
L’any 1459, fugint
d’una epidèmia de pesta, Jaume Roig va arribar a Callosa d’en Sarrià i allà
iniciaria la redacció de la seua obra l’Espill,
amb el propòsit –com ell mateix diu- de demostrar que totes les dones són
malvades, a excepció de la Mare de Déu i la seua pròpia esposa Isabel.
Es tracta d’una
narració en vers de temàtica misògina on la dona
és descrita com un ésser malèvol, germen de tots els mals de la humanitat i les ataca sense limitacions. Jaume Roig transforma les
virtuts que hauria de tindre la dona en els grans vicis que cometen: mentida,
enveja, brutícia, maldat, manipulació, infidelitat i luxúria, especialment. De
bon començament, l’Espill sembla
tindre com a objectiu l’adoctrinament del gènere femení, però precisament
l’excés de crítiques i el caràcter dur i implacable d’aquestes, fan pensar en
l’element satíric i burlesc propi del
corrent de l’escola satírica valenciana. En qualsevol cas, l’autor juga a la
doble lectura.
El que sí que és evident és la voluntat
de versemblança, no debades
el títol Espill remet de la funció
d'aquest objecte: "reflectir el que hi ha al davant". Es considera
que Jaume Roig pren com a pretext la misogínia per fer un retrat de la
societat burgesa de l’època. A més, el fet d’estar relatat en
primera persona com si la història fora autobiogràfica
hi contribueix. Jaume Roig descriu els costums i la vida quotidiana de la gent
de la ciutat com ara els comerciants, funcionaris o metges, a més
de contar una sèrie d’històries de vida verídiques o parlar dels menjars típics de les poblacions que va
conèixer. D’altra banda, l’expressió lingüística amb què s’expressa reprodueix
en gran mesura el llenguatge popular i són habituals els col·loquialismes, el lèxic
de l'horta de València i les expressions i girs expressius populars. En conjunt,
l’obra es considera com un retrat de la societat burgesa de l’època.
L'Espill està escrit consta de 16359 noves
rimades; un metre molt utilitzat en la literatura francesa i provençal però ja
arcaic en aquesta època. Consisteix en una successió de versos
octosíl·labs fragmentats en tetrasíl·labs que rimen entre sí. Aquest
metre condicionava molt l'escriptura de manera que sovint obligava a
suprimir partícules gramaticals i a alterar l'ordre lògic i a fer
girs lingüístics per tal de salvar la mètrica.
Estructura
L'Espill comença amb una endreça en versos heptasíl·labs
dirigida a Mossén Fabra, en aquesta l'autor li demana que corregesca i afija
allò que estime convenient. Anuncia el tema de l'obra i parla de la verge
Maria, l'única dona bona ja que Déu la va triar per a ser la mare del seu fill.
La descriu com "sicut lilium inter
spinas" que remet al tòpic medieval del "llir entre cards", amb el qual la destaca com la més
bona entre les dones.
Prefaci
L'autor es dirigeix al seu nebot Baltasar
Bou a qui dedica l'obra. En aquest part exposa l'objectiu didàctic que el mou a
escriure contra les dones i defineix l'estructura en 4 parts (o llibres).
Llibre
I. De sa joventut
El protagonista és un jove innocent que veu
arruïnada la seua vida per culpa de les dones. Quan era menut son pare va
morir, la seua mare es va tornar a casar i ell pateix l’abandonament de sa mare.
A partir d’aquest moment, la seua vida estarà marcada per les dones dolentes
que anirà trobant-se en el camí. En aquesta part l'autor critica la
hipocresia de la classe burgesa de la qual prové pel fet que no l'accepta si no
té diners. El protagonista marxa cap a França on es fa bandoler i cavaller i
lluita contra els anglesos. Gràcies als saquejos es fa ric i torna a la seua
ciutat on ara sí que serà acollit per la burgesia.
Llibre
II. De quan fon casat
Aquest és el capítol més crític i dur
contra les dones ja que repassa el comportament de les dones de cada estament.
Igual dóna jove que vella, fadrina que vídua, guapa o lletja. Totes elles són
considerades éssers menyspreables; cadascuna de les dones referides en l'Espill exemplifica
un o més d’un vici, així, l’autor ens presentarà dones hipòcrites, brutes,
luxurioses, materialistes i interessades, etc. Jaume Roig inclou nombroses
historietes i llegendes que posen en evidència el gènere femení. A més, el fet
que estiguen contextualitzades en espais reals i facen referència a aspectes
històrics i socials de l'època contribueixen a la credibilitat del text.
Llibre
III. De la lliçó de Salomó
És la part més apologètica i doctrinal, ací
Salomó recomana al protagonista que abandone el desig de contraure esposa i
tindre fills i que es retire del camí que només el porta a caure en el parany
de les dones. Salomó il·lustra els consells amb nombrosos passatges bíblics.
Llibre IV. D'enviudar.
El protagonista esdevé una
persona senzilla i confiada que sempre espera trobar dones virtuoses i, malgrat
passar per quatre matrimonis frustrats, no desisteix. Finalment, tindrà la
seua “recompensa” i es casarà amb una bona dona. En conclusió, el
protagonista dirà que només hi ha dues dones bones al món: la seua esposa i la
Verge Maria. Un cop mor la seua dona, decideix seguir els consells de
Salomó i es retira a un hortet on passarà els darrers anys de vida.
1. Llig el fragment de l’Espill i contesta les qüestions
a) Resumeix el contingut del text
b) Comenta els element misògins que detectes al text. Exemplifica'ls.
c) Justifica a quin llibre o part de l'Espill pertany aquest fragment?
d) En quins vicis de les dones incideix l'autor?
e) Explica quins elements de realisme apareixen al text?
f) Fixa’t en la mètrica, comenta-la basant-te en la teoria i analitza-la.
Salsitxes de carn humana
Fiu convidar tots a sopar
amb molts potatges i carns salvatges,
volateria, pastisseria
molt saborosa (la més famosa
De tot París). En un pastís,
la carn farcit, un tros de dit
hi fou trobat, molt fou torbat
qui el conegué; reconegué
que hi trobaria: a més, hi havia
un tros d’orella. Carn de vedella
crèiem menjàssem, també trobàssem
l’ungla i el dit tros mig partit:
carn d’hom cert era. La pastissera,
amb ajudants filles ja grans
era fornera i tavernera;
dels que hi tenien, allí bevien,
alguns mataven, carn capolaven,
feien pastells i, dels budells,
feien salsitxes e llonganisses
del món més fines. Mare i fadrines
el que en tenien tot ho venen,
i no hi bastaven; elles mataven
alguns vedells, amb la carn d’ells
tot ho cobrien, assaborien
amb fines salses les dones falses.
En un clot tou, fondo com pou,
descarnats ossos, cames i trossos
allí els metien i ja l’omplien
com els diables d’abominables,
com el dimoni. Faig testimoni
que en mengí prou: mai carn ni brou
de tal sabor, tendror, dolçor
mai no sentí. Ja de matí
de totes tres feren quarters
i la posada fou derrocada,
i l’aplanaren; sal hi sembraren
i tots el cossos tallats a trossos
(cent hi comptaren) els soterraren
en lloc sagrat.
3.3. SOR ISABEL DE VILLENA (1430-1490)
En realitat s'anomenava Elionor de Villena i era descendent de la família reial d'Aragó; filla il·legítima del marqués de Villena, un escriptor castellà de renom. Fou educada junt a la futura reina Maria de Castella i quan tenia 15 anys va entrar al convent de la Trinitat de València, del qual arribaria a ser-ne l'abadessa.
Ja en la seua època es va guanyar fama de dona culta i va tindre cert prestigi entre els escriptors valencians, fet del tot extraordinari en la literatura, fins el moment masculinitzada.
L'única obra que se'n conserva de sor Isabel de Villena és el Vita Christi, que narra la vida de Jesucrist tot posant el focus sobre la figura de les dones, a les quals atribueix un seguit valors i virtuds i fa al·lusió a la relació estreta que s'estableix amb Jesús i la mare de Déu.
Aquesta obra s'ha entés com una resposta implícita a la misogínia imperant dins la literatura de l'època.
L’obra se centra en el naixement i la infantesa de la Mare de Déu i de Jesús i de la Passió fins a l’Assumpció de Maria. I, en canvi, la predicació de Jesucrist és objecte de menor atenció. En principi l’obra anava destinada a ser manual de meditació per a les monges del convent. Tanmateix, la intenció de sor Isabel fou el de provocar un impacte emotiu en la gent més devota i pretenia ajudar els fidels, mitjançant un discurs empàtic, a imaginar i tindre sempre present la humanitat de Jesucrist en cadascun dels seus gestos i dels seus actes, a fi de crear una familiaritat total amb ell. En summa, calia amplificar, interpretar i reinventar els evangelis, reconstruint tots els fets de la vida de Jesús que els tradicionals no explicaven, amb la finalitat de provocar compassió, tendresa i amor, capaç de dirigir a la comprensió i el perfeccionament espirituals. L’obra mostra una tendència a la descripció minuciosa, casolana i humil, plena de diminutius i particularismes lèxics valencians. El to col·loquial i afectiu, i també els tocs de realisme i plasticitat contribueixen al caràcter didàctic de l’obra. Quan es parla de la Sagrada Família, l’autora ofereix notes d’intimitat i insisteix en detall familiars i en tendres i maternals descripcions de Jesús.
S’ha dit que la Vita Cristi sembla una rèplica premeditada a les crítiques misògines de Jaume Roig. Cronològicament és possible ja que l’Espill és de 1459 i Vita Cristi, del 1490. A més, ambdós escriptors es coneixien i es veien habitualment ja que Jaume Roig tenia parentes entre les monges que convivien amb sor Isabel, a més de ser administrador i metge del convent de la Trinitat. Els contrastos entre ambdues i la relació de proximitat que van tindre porten quasi de manera inevitable a establir una dependència entre ambdues.
ACTIVITATS
- Què opines del que diu "Rita Trobador"? Escriu una breu reflexió en què expresses la teua opinió al voltant del caràcter feminista o no de sor Isabel de Villena.
- Comenta els valors positius que has vist en la teoria de la
verge Maria d’acord amb la moral de l’època.
Capítol XX.- COM EL
GRAN AMBAIXADOR GABRIEL, SALUDANT LA SENYORA, LI EXPLICÀ ALTAMENT LA DIVINAL
AMBAIXADA
I ficant els genolls el dit Gabriel davant l’excel·lent senyora, digué a sa
altesa amb grandíssima reverència Ave Gratia plena, Dominus tecum...
I la prudentíssima senyora, quan hagué llargament escoltat el missatger
divinal, no dubtant en res del que dit li era, volent-se informar, digué a
l’àngel:
- Oh missatger gloriós, com es farà aquesta faena? Car jo, moguda
per divinal inspiració, he fet vot de virginitat amb voluntat deliberada de no
haver mai ajustament d’home.
I respongué el missatger amb gran plaer a sa senyora dient:
- Oh puríssima senyora, estigueu certa que mare sereu, senyora, del
seu fill sense rompre virginitat. Aquesta obra tan excel·lent no s’ha de fer
per via humana, car lo Esperit Sant sobrevindrà en vostra senyoria i la virtut
de l’altíssim vos abrigarà tota.
3. Llig el text i
contesta les preguntes
a)
Comenta
els detalls que utilitza al llarg del fragment per expressar l’amor de la mare
pel seu fill.
b)
Quina
simbologia acompanya el gest de Maria quan embolcalla el seu fill amb el
mantell i com interpretes les ajudes de les imaginades donzelles?
c)
Quina
significació té que Jesús dorma en un pessebre i quin comportament demostren
les bèsties?
d)
Conclou
en quins elements es percep l’autoria femenina d’aquest fragment.
Capítol LXVI.- COM EL SENYOR ISQUÉ
DEL VENTRE VIRGINAL DE LA SEUA MARE I FOU ADORAT I EMBOLCALLAT PER AQUELLA.
I estant així la senyora, tota inflamada i absorta en l’amor divina i en lo
desig de veure aquell seu fill tan amat, acostant-se la mitja nit vingué ací lo
gran príncep sant Miquel amb tota la cort del cel, i ficant el genoll davant sa
senyoria, besaren-li la mà, tots per ordre, com a reina i senyora del cel
imperial, i resplendí aquell lloc de singular claredat. I sant Miquel cridà al
gran secretari de sa senyoria, Gabriel, i al príncep Rafael perquè els tres cantaren
alegrant sa senyoria, i abans de començar demanaren de gràcia a sant Josep que
volgués fer la tenor, el qual amb gran alegria els digué que era molt content
d’ajudar-los a cantar.
I amb aquesta melodia, venint l’hora i temps per lo Pare eternal ordenada,
isqué el Senyor del ventre virginal de la mare seua sense donar-li ninguna
dolor, deixant-la verge i pura segons David havia profetat.
I mirant i contemplant aquell petit cos i veient l’excel·lent bellesa seua,
el sentí plorar de fred i amb sobirana pietat l’embolcallà amb summa diligència
amb un mantell, ajudant-li “ses donzelles”, car Diligència li donava els
bolquers, Caritat els escalfava, Pobretat els estirava tant com podia perquè
bastaren a cobrir els peuets del Senyor i Pietat portava un drap que li fos
posat damunt el cap. I tenint-lo la senyora així bolcadet, el Senyor deixà de
plorar, mostrant que havia pres plaer amb aquella robeta que l’estalviava del
fred.
Mirant la senyora per aquell lloc on estava, cercava on podria reposar el
seu fill; i no trobant part ninguna que li satisfés digué a les seues donzelles:
- Oh criades meues, on aconselleu que pose aquest rei eternal?
I respòs santa Pobresa, qui era la seua aposentadora:
- Ma senyora, aquest pessebre ha elegit el senyor fill vostre per llit
de repòs. Poseu-lo-hi, i no tingueu por de les bèsties que hi són.
I el bou i l’ase, segons sa natura bestial, feren gran demostració de sentir
la presència del seu creador i l’adoraren i s’acostaren amb molta reverència a
sa majestat amb les boques tancades per no espantar la senyora mare seua, i amb
l’alè que pel nas llançaven calfaven lo senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada