PROSA RELIGIOSA I MORALITZANT

Textos

LA PROSA RELIGIOSA I MORALITZANT

Durant l’edat mitjana la religió cristiana tenia un paper clau en la societat arreu d’Occident, on havien anat sorgint monestirs que exercien d’autèntics centres difusors de la cultura. Ara bé, ja des del s. XIII la societat havia començat a avançar cap a un món més modern, vinculat especialment al naixement de les ciutats, les quals van veure augmentat l’índex demogràfic així com la vida econòmica i comercial. A l’albir d’aquesta societat moderna, la vida cultural va evolucionar i a les ciutats es fundaren les primeres universitats, com una alternativa a la cultura monàstica.

Tanmateix la religió continuava present en la vida quotidiana i per tal d’adaptar-se a les noves rutines i necessitats de la societat burgesa, va sorgir un moviment de renovació espiritual protagonitzat per ordes mendicants; els franciscans i els dominicans sobretot, que exerciren una gran influència des de la segona meitat del segle XIV. 

Aquestes ordes s’instal·laren als convents urbans i organitzaven una activitat pastoral incessant amb l’objectiu d’instruir religiosament i moralment la societat medieval. 

Mitjançant tractats i sermons didàctics, orals o escrits, que per la seua repercussió es poden comparar amb les nostres xarxes socials, exposaven els principis de la fe cristiana i els codis de conducta per a la societat civil. En aquest context destaquen sant Vicent Ferrer, Anselm Turmeda i Francesc Eiximenis.

1. SANT VICENT FERRER

Fill d’un notari de Girona, sant Vicent va nàixer a València el 1350 i morí a Vannes, a la Bretanya francesa, en un dels múltiples viatges per predicar el cristianisme com a frare dominicà. Sant Vicent es va formar a Barcelona, Lleida i Tolosa de Llenguadoc, i va residir a València on fou mestre de teologia de la catedral. El sant va consagrar la vida a predicar el cristianisme mitjançant els seus sermons amb els quals exercí un gran influx sobre la societat de l’època, tant a les nostres terres com per diversos països d’Europa.

"Temeu a Déu i doneu-li l'honor perquè ve l'hora del judici"

D’altra banda, sant Vicent va obtenir una gran influència com a conseller en els diversos sectors dirigents de la societat del seu temps, fins i tot va participar el 1412 en el Compromís de Casp; un pacte pel qual s’establí qui havia de succeir el rei Martí, l’Humà, mort sense descendència i que va concloure amb la coronació de Ferran d’Antequera, de la dinastia Trastàmara.

Sant Vicent fou una de les figures de més èxit entre els predicadors, gaudia d’una fama sorprenent i la seua tasca estava envoltada de miracles i prodigis que han arrelat en la tradició popular, especialment a València, on cada setmana santa se li rendeix homenatge. L’acte consisteix en la representació, per part de xiquets i xiquetes, dels miracles atribuïts al sant; aquests són interpretats a sobre d’uns cadafals que es distribueixen en diversos punts de la ciutat. 

Sant Vicent no pretenia escriure literatura sinó convèncer i corregir actituds no cristianes i si actualment podem llegir els seus sermons és gràcies a què una sèrie de persones: els reportadors, seguien el frare i prenien nota de tot allò que deia i feia en les prèdiques i és per això que els seus sermons es consideren un exemple de literatura parlada.

Els sermons duraven entre tres i sis hores i versaven sobre els turments i càstigs que els esperaven a l’infern a tots aquells que no s’ajustaren al dictat per l’església. El públic d’aquestes prèdiques era la gent senzilla dels pobles per on anava peregrinant el sant, els quals assistien amb gran interès a les representacions i assumien amb devoció tot allò que predicava el frare. Sovint aquestes gents el seguien a les poblacions veïnes en una sort de processó de penitents que contribuïa al clima de fervor.

L’èxit de sant Vicent es deu a què posseïa un absolut domini de la tècnica teatral amb la qual aconseguia mantenir l’auditori atent i implicat en les seues prèdiques. Entre els recursos interpretatius trobem al·lusions dels reportadors a la gesticulació, els canvis de to, l’ús d’onomatopeies o la imitació de personatges, per exemple imitava el dimoni, els jueus, Déu, etc. i per a cadascun empleava una veu diferent; bé per enaltir-los, bé per ridiculitzar-los. D’altra banda, eren habituals les faules, comparacions i exemplis que facilitaven la comprensió de conceptes abstractes. Però sovint abandonava el pla figuratiu per descriure de la manera més crua i directa els vicis que el sant pretenia condemnar.

En qualsevol cas, els sermons són un document extraordinari per a conèixer la llengua oral d’aquell temps; entre els recursos lingüístics destaca per l’ús dels llenguatge col·loquial, perfectament interpretable pel públic popular. Així trobem abundants diminutius i d’augmentatius, sempre carregats de matisos positius o negatius, així com interrogacions retòriques amb les quals interpel·lava el públic i el convidava a la reflexió. A més, és freqüent trobar frases fetes als seus sermons, sovint utilitzades amb intenció adoctrinadora.

1. Visualitza el vídeo per conéixer un poquet millor la figura de sant Vicent Ferrer i la seua importància per a la societat medieval.

2. Llig el text i respon les preguntes

a) Què critica Sant Vicent Ferrer en aquest fragment?

b) Argumenta el tema principal i exemplifica-ho.

c) Localitza al text i analitza els recursos expressius de l’oralitat

d) Hi ha moltes exclamacions i interrogacions, quines? Per a què les usa?

e) Busca i explica les hipèrboles i comparacions

f) Quins exemples amb voluntat didàctica utilitza?

L’home i la dona que està en pecat mortal, i així ha viscut i hi ha perseverat, Quan es troba a punt de morir, el diable que preveu que d’ací a tantes hores morirà, que també veu les entranyes de dins (sant Vicent fa com si es mirara les entranyes de dins), se’n va corrents a l’infern, a veure Llucifer. Saps quin diable és Llucifer? Aquell mateix que t’ha fet pecar. I li dóna la notícia dient: “Senyor, tal persona ha tingut mala vida, i hi ha perseverat, i no se n’ha volgut penedir, i ara és a punt de morir; i així doncs, què maneu?”.

I diu Llucifer: “Que hi vagen tant milers de dimonis” (més o menys). I quan l’home és a punt de passar a l’altra vida, l’ànima els sent, i no vol eixir i es revolta per dins, i deixa els ulls en blanc; i no hi val res, que n’heu d’eixir. I la febre, d’altra banda, saps com li va? Així com al conill que és a la mata; els caçadors baten la mata i els gossos l’envolten: no es pot escapar.

Finalment, quan l’ànima es fora, la prenen els dimonis, li lliguen una cadena al coll i la porten cap a l’infern. Quan l’ànima veu aquell foc tan gran i aquells turments tan terribles, crida uns crits: “Aaah! Aaai!”, que sembla que el cel i la terra vagen a caure. I diu: “Ací he d’estar jo?”. Responen: “Si, na Traïdora, ací et quedaràs eternament”; i la llancen damunt del foc. [...] que el foc que nosaltres fem no és sinó foc pintat, comparat amb el de l’infern; pensa si ha de ser gran que, si l’ànima s’escapava d’aquell foc, trobaria refrigeri en aquest que fem, i nosaltres no gosem ni tocar-lo.

Bona gent, en açò hauríem de pensar, i no en aquest món mesquí.

2. FRANCESC EIXIMENIS

Nasqué a Girona cap al 1330 i de ben jove ingressà en l’orde franciscana. Va formar-se a les universitats d’Oxford, París i Tolosa de Llenguadoc. 

Finalment es va instal·lar a València on fou conseller i home de confiança per al sistema jurídic de la ciutat, i així mateix hi va escriure la major part de la seua obra que deixava a disposició pública en una sala de l’ajuntament. En aquesta ciutat va viure fins el 1408, quan el papa Benet XIII el va consagrar bisbe d’Elna i moriria un any més tard a Perpinyà.

L’interés literari de la seua obra rau en l’estil proper i el llenguatge popular d’Eiximenis així com en la proximitat dels fets que relatava ja que eren el fruit de les seues observacions i experiències vistes i viscudes. No debades ha estat considerat com un cronista popular de la vida pública. 

L’objectiu d’Eiximenis era influir en un públic com més ampli millor per això la seua obra mostra un discurs amé i emplea un llenguatge ric en refranys, frases fetes, col·loquialismes, exemplis, anècdotes o també inclou contes breus. Ara bé, de manera oposada a sant Vicent Ferrer, Eiximenis no ataca els infidels sinó que opta per burlar-se dels vicis.

Entre les seues obres destaca un llibre ambiciós: Lo Crestià. Pretenia ser un manual de tot allò que requereix conèixer i practicar un bon cristià. S’hi incloïen coneixements de religió, però també sobre ciència, política i, fins i tot, instruccions sobre com comportar-se a taula. 

L’autor va projectar 13 llibres dins Lo Crestià però sols ens han arribat quatre, tal vegada perquè no va poder escriure’ls tots.

Els quatre que coneixem són:

-       Llibre Primer: introducció general a la religió cristiana.

-       Llibre Segon: anàlisi del problema de les temptacions.

-     Llibre Terç: estudi del concepte del mal i del pecat i presentació amb detall dels 7 pecats capitals.

-      Llibre Dotzé: tractat polític en què s’estudien els principis fonamentals del govern de les ciutats. Forma part del llibre El regiment de la cosa pública que va oferir als jurats de València.

Eiximenis també compta amb obres com el seu Vita Cristi, en què es barregen materials populars i afectius amb qüestions teològiques discutides en les altes esferes. En el Llibre de les dones explica la vida que han de portar les dones segons la seua condició civil (fadrines, casades, vídues o religioses), i en el Llibre dels Àngels descriu la vida d’aquestes criatures.

1. Visualitza aquest breu vídeo on es fa una aproximació a la biografia i obra de Francesc Eiximenis.

2. Llig aquest exemple del llibre Lo Crestià i escriu una reflexió. (50 paraules)

De com el rei deu servir sempre la llei 

Gondisalvo conta en la seua història que davant del rei de Lleó, va arribar un home que ell odiava fortament. En veure’l el rei cridà en alt: 

-       Hi ha algú que el mate? Hi ha qui mate el traïdor? Degolleu-lo! Degolleu-lo!

I diuen que respongué un gran home de la seua cort: 

-       Senyor, no hi ha qui el mate ni qui el degolle, perquè la llei ho prohibeix i el fur de la terra també; que són coses superiors a vós, que manen més que vós i que manen a vós. I eixes lleis diuen que ningú siga mort si no ha sigut escoltat suficientment i si no se li ha donat un temps per a la defensa justa, i si no ha sigut sentenciat jurídicament.

I, tots a una veu, la gent del poble cridà: 

-       Visca la llei! Visca la llei! I calle i aprenga a regir el rei!

Francesc Eiximenis. Fragment del capítol dotzé de Lo Crestià

3. ANSELM TURMEDA

Va nàixer a Mallorca el 1355, molt aviat entraria en l’orde del franciscans i es va formar a les universitats de Lleida i Bolonya. Turmeda és un cas atípic dins el món religiós ja que l’any 1385, segons ell influït pel seu mestre de Bolonya, abjurà del cristianisme i marxà a Tunis on es féu mahometà. Allà fou protegit pel soldà, que el va nomenar cap de servei de duanes. A més, es va casar i tingué fills.

Va escriure en àrab i en català, l’obra en àrab és fonamentalment autobiogràfica com La Tufha, on refuta el cristianisme i Autobiografia i atac als partidaris de la creu, on es fa també palès aquest canvi de rumb i no estalvia el recurs de la ironia per criticar la moral cristiana; és aquest el punt de vista original i divertit que caracteritza la seua obra.

Curiosament, Turmeda compaginava l’escriptura en àrab amb altres textos en català que feia arribar a Mallorca mitjançant mercaders. En són exemple les següents tres obres:

-       Llibre de bons amonestaments, escrita en vers, que recull un seguit de consells per a la moral cristiana els quals són mostrats de manera irònica i no escatima en cinisme moral i mostres anticlericals.

-       Cobles a la divisió del regne de Mallorques, un poema al·legòric amb el qual mostra la situació política a l’illa i on tracta de justificar la por que té de tornar a Mallorca després de la seua conversió a l’islamisme

-       Disputa de l’ase. Una faula on es reprodueix la discussió entre l’autor i un ase al voltant de la superioritat de l’home o de l’animal. L’ase com a representant de l’assemblea d’animals rebat els raonaments al·legats per Turmeda en nom de la humanitat. Finalment el frare guanya gràcies a l’argument de la divinitat de Jesucrist. L’obra presenta un fort to antimonàstic, satíric i burlesc. Els frares franciscans i dominicans hi són atacats amb virulència fins al punt que l’obra fou condemnada per la Inquisició i el text original català va desaparèixer. Ha arribat a nosaltres gràcies a una traducció francesa impresa el 1544.

1. Visualiza el vídeo de interpretació teatral de la l'obra La disputa de l'Ase.  A partir del segon 35'' et donarà molta informació per a realitzar les següents activitats sobre Anselm Turmeda.

a)    Digues quin és el tema principal del fragment audiovisual.

b)   Escriu l’argument del fragment que representen.

c)    Per què s’ha dit que aquesta obra té tocs còmics, justifica-ho amb exemples del text.

CANVA