La València del segle XV, amb vora 75.000 habitants, era la segona més gran i poblada de la península (després de la Granada Natzarí).
A més, era una ciutat viva, dinàmica, rica, poderosa i d'un elevat nivell cultural.
València vivia l'època d'esplendor màxim de la seua història, fins el punt d'esdevenir una de les ciutats més riques i importants d'Europa, per això molts cavallers i mercaders europeus la visitaven regularment.
Llegiu el que va dir el viatger alemany Johannes Münzer l'any 1494 sobre la ciutat:
"Els habitants de la ciutat de València, tant els homes com les dones, acostumen a passejar de nit pels carrers, on hi ha sempre tanta gentada que penses que et trobes en una fira. Però ho fan amb molt d’ordre perquè ningú no es fica amb ningú. Les botigues de queviures no les tanquen fins a mitjanit, i així pots comprar el que vulgues a qualsevol hora. Mai hauria cregut que existís tal espectacle, de no haver-lo vist acompanyat pels meus compatriotes, els honrats mercaders de Rafensburg".
D'altra banda, els seus habitants gaudien d'un ambient de permissivitat inusual; existia un ampli espai de la ciutat anomenat "La Pobla de les Fembres Pecadrius" el qual fou almenys durant els segles XV i XVI un dels majors recintes dedicats a la prostitució d'Europa.
El 1383, els jurats de València van procurar assistència mèdica a les prostitutes de la ciutat, a instàncies de sant Vicent Ferrer, i els assignaren una ubicació permanent en una part de l'actual barri del Carme.
La Pobla de les Fembres Pecadrius comprenia els carrers ara anomenats de Salvador Giner, de Dalt, de Mossén Sorell, de la Corona, de Guillem de Castro i de les Blanqueries.
Llegiu ara aquestes paraules d'Antoine de Lalaing, cavaller flamenc, de 1501:
"A València, el lloc de les dones públiques és gran com un poblet, amb tres o quatre carrers amb casetes i tavernes. A l’entrada de cada caseta s’asseuen les dones, molt ricament vestides. N’hi haurà unes dues-centes o tres-centes dones. La taxa vigent són quatre diners, i no en poden demanar més per una nit. Hi ha dos metges pagats per la ciutat que visiten les dones. Si n’hi ha alguna malalta, la trauen d’aquell lloc".
LA SOCIETAT
En aquest marc, la societat del segle XV es conformava per gents de diversa condició i religió. Es distingia:
- La reialesa i els nuclis de poder de la noblesa
- L'església cristiana
- Els comerciants i els artesans
- Els considerats exclosos: jueus, moriscos i esclaus
En la línia de successió del reialme del s.XV trobem:
- Martí l'Humà, mort el 1410 sense descendència
- Ferran I d'Antequera, (nebot de Martí l'Humà) gràcies especialment al suport del papa Benet XIII i de Sant Vicent Ferrer.
- Alfons IV, el Magnànim, (fill de Ferran d'Antequera)
- Joan II, Sense Fe (germà d'Alfons el Magnànim)
- Ferran II, el Catòlic, (fill d'Alfons el Magnànim) de que suposà la unió dinàstica de Castella i Aragó.
Va ser conegut també com el “Palau de les trescentes claus”, en al·lusió als nombre d'habitacions que arribà a tindre.
El 1810 va ser enderrocat durant la Guerra d'Independència contra el Francés.
Entre les classes més desfavorides hi ha els jueus, els moriscos i els esclaus.
A finals del segle XIII les comunitats jueves de la Corona d'Aragó
depenien directament de la reialesa i, en general, eren pròsperes. Solien viure als nuclis urbans, concentrats en una sola zona de la ciutat anomenada call, i es dedicaven habitualment als negocis relacionats amb el comerç i les finances. Els jueus eren obligats a vestir-se amb un cercle groc i roig sobre el pit perquè es distingiren dels cristians.
Durant el segle XIV la seua fortuna faria un gir dramàtic, que culminaria un segle després amb l'expulsió decretada per Ferran II, dit el Catòlic. La persecució dels jueus, creixent durant el segles XIV i XV, va donar lloc
a l'aparició dels “conversos”; jueus que renegaven de la seua fe per a
fer-se cristians, almenys en aparença. Aquest procés culminaria amb el decret d'expulsió dels jueus de 1492, instaurat pels reis catòlics. Els jueus conversos no van ser mai
ben vistos ni pels cristians ni pels jueus, a més, viurien constantment investigats per la Inquisició.
Els musulmans que residien als territoris cristians de la Península Ibèrica
durant el procés de la reconquesta, se'ls permeté seguir practicant la seua
religió, utilitzar la seua llengua i mantenir els seus costums.
Durant l'Edat Moderna foren obligats a convertir-se al cristianisme,
passant així a denominar-se "moriscos" o "cristians nous", expressions de caràcter clarament pejoratiu. Aquests van ser forçosament batejats en la fe
cristiana amb el decret dels reis Catòlics del 1502. Tanmateix el 1609 es va promulgar el decret d’expulsió massiva de la població
d’origen musulmà. Aquesta ordre significava exiliar violentament, i de colp, una
tercera part dels habitants del Regne de València la qual cosa provocà la ruïna de la burgesia valenciana, ja que una bona part de les rendes de la qual consistia en els
censos que pagaven els moriscos per cultivar les seues terres.
Els esclaus medievals, segons el dret, havien de ser presoners que l’exèrcit vencedor es quedava com
a part del seu botí en guanyar una guerra, però la majoria dels esclaus eren homes i dones joves comprats o segrestats. Molts procedien de l'Europa oriental: russos, tàrtars, turcs, bosnians,
armenis, albanesos i, fins i tot, grecs; també hi trobem africans, però menys.
Arribaven a bord d'un vaixell i, tan bon punt desembarcaven, els
portaven a la llotja i eren venuts en subhasta pública al millor postor. Una altra
font de subministrament d'esclaus era la dels fills de les dones esclaves, que
generalment treballaven a cases benestants: els rics burgesos, els eclesiàstics i els nobles, ara bé, no són pocs els artesans o els mariners que podien
comprar-ne algun per fer-se ajudar a l'obrador o a la barca.
La unió entre esclau i esclava era il·legítima, de manera que els fills i
filles – els “bords” - que procreen pertanyen a l'amo. Aquests podien rebre càstigs físics,
inclosa la tortura, sense necessitat d'una decisió judicial. Només si l'amo
alliberava l'esclau, aquest era considerat “socialment viu”.
LITERATURA I PODER
Entre tots els reis de la corona de Catalunya i Aragó, el rei Alfons el Magnànim ha passat a la història, entre d’altres raons, per haver protegit intel·lectuals i artistes i per haver copiat molts llibres que, d’una altra manera, potser, haurien desaparegut.
Com veiem, molts dels grans autors del Segle d’Or eren poderosos o vivien ben relacionats.
LES TERTÚLIES LITERÀRIES
Les tertúlies són una clara representació del que fou la literatura de l’època: conversa. Les més importants són les de Berenguer Mercader, on acudeixen sobretot aristòcrates i les de Bernat Fenollar, integrades per creadors d’extracció burgesa, i en un cas i en l’altre solen celebrar-se durant la nit. El fet de compartir textos, opinions, lectures en veu alta és determinant; de vegades es transcriuen les narracions que s’han explicat durant la vetllada. Altres vegades els poetes discutien, conversaven sobre temàtiques diverses i d’aquests diàlegs naixien obres que escrivien en comunitat.
A) Grup aristocràtic. La valenciana prosa
Representat per Joan Roís de Corella, el grup està integrat per escriptors de la noblesa. Les seues produccions busquen allunyar-se de la realitat a recer dels mites clàssics i bíblics i solien tractar continguts d’inspiració mitològica o dels textos bíblics.
El seu era un estil basat en la imitació de l’estructura llatina clàssica, i l’expressió literària era, per tant, ampul·losa i recargolada, cosa que el lector intel·lectualment elevat valorava en gran mesura. Aquest estil prengué el nom de “valenciana prosa”.
 |
| Palau de Berenguer Mercader (c/ Cavallers, 26) |
B) Grup burgés. Escola satírica valenciana
Dirigit per Bernat Fenollar, es constituïa de burgesos (notaris, canonges, metges, juristes, etc.) com ara Jaume Gassull, Narcís Ninyoles o Jaume Roig els quals sovint escrivien obres col·lectives i solien presentar-se a certàmens i concursos literaris.
Les produccions d’aquests autors podien tindre temàtica religiosa i moralitzant com La vida de santa Magdalena, de Gassull o Escacs d’amor, de Fenollar.
Ara bé, la major part de les creacions eren composicions que incloïen atrevides escenes de contingut sexual i plantejaven els continguts des d’una perspectiva burlesca, sarcàstica i eròtica.
- Lo procés de les olives, obra escrita entre Fenollar, Moreno i Gassull, planteja un debat sobre la virilitat dels joves i dels vells.
- Lo somni de Joan Joan, de Jaume Gassull, satiritza la societat femenina burgesa.
- Col·loqui de dames, anònima, és una discussió entre una casada, una vídua i una beata sobre temes eròtics
durant la celebració dels oficis de Divendres Sant en la catedral de
València.
En conjunt, entre les obres d'aquest grup destaca una de les temàtiques recurrents de l’època a tot Occident i que més debat va generar: la visió negativa gènere femení (corrent misogin).
L’estil d’aquest grup és planer i directe, de tipus popular i realista que partia de l’observació satírica de la vida quotidiana.
Amb la seua literatura busquen la diversió; la literatura s’emprava per exercir la burla i fins i tot, per a arribar a allò grotesc. El grup d’autors burgesos integra el que s’anomenà “escola satírica valenciana”.
BERNAT FENOLLAR
Va seguir la carrera eclesiàstica, cosa que el portaria a desenvolupar alts càrrecs a la catedral de València i a ser capellà del rei Ferran, el Catòlic. Finalment arribaria a ocupar la càtedra de matematiques a la Universitat de València, recentment creada.
Com era habitual en l'època, els escriptors escrivien en grup i Bernat Fenollar va regentar una tertúlia d'escriptors freqüentada per autors de la burgesia.
Fruit d'aquestes reunions són, per exemple, poesies en forma de diàlegs, satírica, com les de Lo procés de les olives i Lo somni de Joan Joan.
JOAN MORENO
Fou notari de professió. Amic de Bernat Fenollar, va formar part del seu col·lectiu d'escriptors i, juntament amb d'altres, escriviren les obres: Lo procés de les olives i Lo somni de Joan Joan.
JAUME ROIG
Forma part de la burgesia. Fou metge, professió que li va suposar un gran prestigi, de manera que esdevingué el metge de confiança de la reina Maria de Castella i del rei Joan II.
Com a escriptor, és conegut per la seua obra L'Espill, un text que s'incriu en el debat pro-anti feminista medieval, concretament per fer una critica aferrissada de la dona.
La seua esposa: Isabell Pellisser, contribuí a finançar el convent de la Trinitat de València.
SOR ISABEL DE VILLENA
En realitat s'anomenava Elionor de Villena i era descendent de la família reial d'Aragó; filla il·legítima del marqués de Villena, un escriptor castellà de renom. Fou educada junt a la futura reina Maria de Castella i quan tenia 15 anys va entrar al convent de la Trinitat de València, del qual arribaria a ser-ne l'abadessa.
L'única obra que se'n conserva de sor Isabel de Villena és el Vita Christi, que narra la vida de Jesucrist tot posant el focus sobre la figura de les dones, a les quals atribueix un seguit valors i virtuds i fa al·lusió a la relació estreta que s'estableix amb Jesús i la mare de Déu.
Aquesta obra s'ha entés com una resposta implícita a la misogínia imperant dins la literatura de l'època.
ROIS DE CORELLA
D'extracció social noble, va defugir la vida de cavaller que li corresponia per classe i es dedicà de ple a l'escriptura. Aquest rebuig de les armes i la predilecció de per les lletres i la reividicació de la intel·ligència són ben presents en els seus textos. Com també fan mostra de la intensa vida amorosa que va viure.
Ja major passaria a formar part de l'estament eclesiàstic.
Destacà per l'obra tant religiosa com profana i fou un escriptor molt conegut a les tertútlies literàries i de gran presitigi, no debades altres autors l'imitaven.
AUSIÀS MARCH
De classe noble, es va formar com a cavaller i seria falconer reial, un càrrec que gaudia de gran confiança dels reis. Va estar al servei d'Alfons, el Magnànim.
Es va casar amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, i als dos anys, en morir aquesta, es casaria amb Joana Escorna. De cap dels dos matrimonis va tindre descendents però si que se li coneixen diversos fills il·legítims.
La seua obra es composa d'un corpus d'uns deu mil versos. Per al·lusions que en fan altres escriptors, coneixem que ja en la seua època van tindre una gran repercussió.
JOANOT MARTORELL
Formava part de la noblesa de Gandia, juntament amb altres cavallers com Ausiàs March, participà a les expedicions a l'illa de Sardenya que va encapçalar Alfons, el Magnànim.
Va tindre una vida molt activa en l'exercici de les armes, sovint motivada pel ser fort caràcter i per la mala administració dels seus diners. Sembla que Joanot Martorell va arruïnar-se i en acabar d'escriure la seua obra Tirant lo Blanc hagué d'empenyorar-la per sobreviure. Quatre anys més tard, cap a1468 moria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada