L’HUMANISME

Com sabem, a partir del segle XIV la burgesia és una classe molt influent. Del seu enfortiment se’n deriven canvis econòmics i socials, entre els més importants hi ha l’auge de les ciutats, en detriment de la vida al camp, i el gir de l’activitat econòmica cap al comerç marítim, cada cop més actiu. Amb tot, es feu inevitable la crisi del feudalisme i el més decisiu; l’establiment d’una ideologia pròpia independent del poder de la noblesa i de l’església.

La nova manera de pensar rep el nom d’Humanisme i té la seua concreció en l’àmbit de la filosofia, les arts plàstiques i la literatura. A grans trets parteix dels següents principis:

-    Antropocentrisme: la raó humana s’imposa per sobre de la raó divina. El centre d’atenció ja no serà Déu sinó l’home i, per primera vegada s’accepta que el resultat del raonament humà; racionalisme, pot contradir el que dictamina la Bíblia.

-    Escepticisme: es posa en dubte tot allò que no siga científicament demostrable.

-  Renaixement de la cultura clàssica grecollatina:  l’afany pel saber desperta un gran interés per recuperar la cultura, en especial la clàssica grega i romana.

-   Imitació del llatí: es detecta un estil llatinitzant en la prosa culta dels nostres humanistes, amb la introducció de llatinismes lèxics i sintàctics.

L’Humanisme literari va sorgir durant el s.XIV a Itàlia, amb figures tan importants com Petrarca, Dant i Boccacció i, ben aviat es va expandir per les nostres terres afavorit pel fet que part d’Itàlia formés part de la Corona d’Aragó. En aquest sentit la Cancelleria reial va tenir un paper fonamental, com sabem, era l’organisme que s’encarregava de redactar, copiar, conservar i expedir tota la documentació de la corona. El model lingüístic de l’administració partia del llatí que els escrivents, notaris i secretaris del rei estaven obligats a conèixer, a més de la llengua pròpia, i és des del llatí que es va traslladar al català l’estil humanista, caracteritzat pels períodes sintàctics llargs i per un lèxic que introduïa nombrosos cultismes. 

Ara bé, l’escassa empremta en la nostra literatura  s’explica per dues raons de pes. D’una banda, el poder de l’església encara movia la nostra societat, i religiosos ortodoxos com sant Vicent Ferrer consideraven pagana la cultura de grecs i romans i incompatible amb la religió cristiana.  

D’altra banda, molts dels nostres humanistes, com Lluís Vives, van escriure en llatí o es limitaren a la lectura, traducció i adaptació dels clàssics. I pel que fa a les produccions pròpies, no acabaren d’aplicar tot l’ideari humanista, en són exemple Bernat Metge i Antoni Canals, que tot i la seua mestria a l’hora de traduir del llatí al català autors clàssics com Valeri Màxim o Sèneca, la seua ideologia encara era un tant conservadora i teocèntrica.

BERNAT METGE

Va nàixer a Barcelona cap al 1340, on morí el 1413. Fou un home culte, d’esperit crític,  meticulós en l’expressió i tenia la inquietud de desenvolupar un estil propi d’escriptura. Gràcies al prestigi del seu padrastre Ferran Sajol, accedí a treballar a la Cancelleria Reial com a secretari del rei Joan I, cosa que li va propiciar el contacte amb les tendències humanistes italianes i va contribuir a crear un model de prosa culta en llatí, català i aragonés.

Metge és conegut com l’autor de Lo Somni, ara bé, cal destacar altres textos que va escriure o traduir. Sermó és possiblement la seua primera obra, es tracta d’un poema en què l’autor parodia els sermons de l’època. En Fortuna e Prudència Metge debat temes morals com ara l’origen del bé i del mal, en format de poema al·legòric. Coneixedor del llatí, va traduir al català obres del relleu de Valter e Griselda, de Petrarca, que al seu torn és una traducció al llatí  dels relats del Decameró, de Boccaccio. Finalment, Apologia és una obra inacabada que s’inspira en el Secretum de Petrarca i ja avança alguns dels trets principals de Lo Somni.

Lo Somni

                       

El 1396, els consellers del rei Joan I, entre els quals estava Bernat Metge, van ser acusats pels consellers de ciutats com Barcelona i València d’haver comés diversos abusos aprofitant-se’n dels seus càrrecs. Primerament Joan I va desoir les acusacions i quan tingué la certesa d’aquestes acusacions va morir a l’endemà en estranyes circumstàncies. Bernat Metge, juntament amb altres funcionaris, fou acusat d’assassinat i com a conseqüència, el processaren i sofrí presó. Entre les acusacions més contundents hi ha el fet que Joan I havia mort sense opció a ser confessat i era responsabilitat dels processats que el monarca s’haguera condemnat eternament.

Metge va escriure Lo Somni en eixir de la presó, el 1399 . L’objectiu de l’obra era el d’exculpar-se i, per tant, el de ser perdonat i així recuperar el treball a la Cancelleria, cosa que finalment succeiria; sembla que els consellers formaven un grup poderós i imprescindible per a l’administració de l’estat.

L’obra consta de quatre parts, o llibres. En el Llibre primer, Metge conta com el rei se li apareix en somnis, acompanyat d’Orfeu i Tirèsies. L’autor posa en dubte l’aparició del rei ja que no creu que l’existència de l’ànima un cop mort el cos. Ambdós inicien un debat sobre la immortalitat de l’ànima en el qual Metge adopta una perspectiva materialista i escèptica i negacionista respecte de qualsevol forma de pervivència després de la mort. D’altra banda, el monarca exposa diversos raonaments pels quals l’ànima transcendeix a la mort.

En el Llibre segon continua el diàleg entre ambdós i ara tracten les circumstàncies que envoltaren la mort del monarca. Metge interroga Joan I sobre quina ha estat el causa de la seua mort i el rei exculpa Metge i li explica que ara es troba al purgatori a causa de la seua excessiva afició a la cacera, la música i l’astrologia i que està camí de la salvació. El rei va acompanyat de gossos, falcons, a més d’Orfeu i Tirèsies (un músic i un endeví), que li recorden les seues culpes.

El Llibre tercer compta de dues parts, la primera consisteix en l’exposició per part d’Orfeu del seu amor per Eurídice i la seua baixada a l’infern per a recuperar-la, després d’haver mort per ella. I en la segona part, Tiresies aprofita la història d’Orfeu per parlar de l’amor i fer un atac virulent contra la passió i la perversitat femenina.

En el Llibre quart Tirèsies replica amb un elogi de la verge Maria i d’algunes de les dames de la cort, en especial na Violant de Bar, viuda de Joan I, i Maria de Luna, esposa del rei Martí l’Humà. Seguidament reprén el dicurs de Tirèsis per rebatre-li cadascuna de les crítiques cap a les dones i ofereix una visió positiva i amable d’elles, òbviament amb voluntat de guanyar-se la confiança de la reina.

Entre els trets humanistes de Lo Somni, en destaquen tres; la forma de diàleg, en què està escrit, molt habitual dels textos llatins. En segon lloc, la presència de personatges de la mitologia clàssica, com Orfeu i Tirèsies, que parlen amb Bernat Metge i el rei Joan I. I finalment, l’objectiu de l’obra, que lluny de transmetre idees polítiques o de moralitzar, mira la religió amb cert escepticisme i posa el discurs al servei de l’interés de l’home.

ACTIVITATS

1. Explica amb les teues paraules en què consisteix el moviment cultural conegut com l’Humanisme?  Digues en 5-10 línies allò essencial.
2. Quina funció tenia la Cancelleria Reial i quines eren les característiques principals del seu model de llengua escrita.

8. Llig el fragment de Lo Somni i respon les qüestions següents.

a) Quines idees oposades a les de l’església expressa Bernat Metge en aquest fragment?

b) Quin exemple dona Metge per justificar que no creu en res que no puga veure amb els propis ulls?

c) Justifica amb exemples del text els recursos literaris humanistes d’aquest fragment de Lo Somni

d) Perquè creus que Lo somni va servir per a què Metge fos perdonat?

e) Raona com són la personalitat i actitud de Metge amb l’ajuda dels adjectius següents: escèptic, burlesc, seriós, sever, divertit, irreverent, moralista, racionalista, crític

Un divendres a mitja nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat a estar, la qual és testimoni dels meus pensaments, em vingué gran desig de dormir, i alçant-me en peu passegí un poc per la dita cambra, però sobtat de molta son vaig gitar-me sobre el llit, i sobtosament sense despullar-me, m’adormí, però no pas en la forma acostumada, sinó en aquella que els malalts o famejants solen dormir.

Estant així, se m’aparegué un home de mitjana estatura [...] i per a mi fou evident que estava davant el rei en Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc de temps que havia mort, i al qual jo llongament havia servit. I dubtant de qui era, m’espaordí terriblement. Llavors ell em digué:

- Allunya tota por de tu, perquè jo sóc aquell qui et penses.

Quan el  vaig sentir, el vaig conèixer de seguida. Després, tremolant, vaig dir:

- Oh, Senyor! Com sou vós ací? Que no vau morir l’altre dia?

- No vaig morir –va dir ell–,  sinó que vaig deixar la carn a la seua mare, i vaig donar l’esperit a Déu, que me l’havia donat.

- Com l’esperit? –vaig dir jo–. No puc creure que l’esperit siga res ni que puga tenir altre camí sinó el mateix que té la carn.

- Així, doncs, què creus que sóc jo? Que no saps que l’altre dia vaig deixar la vida corporal en què era?

- M’ho van dir –vaig respondre jo–, mes ara no ho crec, perquè si haguésseu mort no seríeu ací, i entenc que sou viu. Però la gent, perquè ho voldria, que sempre s’alegra de novetats i especialment de tenir nous governants, o, per alguna mala jugada, ha fet córrer la notícia que sou mort.

- La notícia és certa –va dir ell–, que jo he pagat el deure de natura, i el meu esperit és aquest que parla amb tu.

- Vós, Senyor, ja em podeu dir el que us plaurà; mes parlant amb la vostra reverència, jo no creuré que sigueu mort, perquè els homes morts no parlen.

- Veritat és –va dir ell– que el morts no parlen; però l’esperit no mor, i per consegüent no li és impossible parlar.

- No em sembla –vaig dir jo– que l’esperit siga res després de la mort, perquè moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells, i no veia que esperit ni altra cosa els eixís del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn i esperit fossen dues coses distintes i separades; sinó que el que sempre he cregut és que el que hom anomena esperit i ànima no és altra cosa que la sang o l’escalfor natural que hi ha al cos. [...]

- Vas molt errat –va dir ell–, pareix que no faces diferència entre una classe d’esperit i l’altra.

- No n’hi faig cap –vaig dir jo–, perquè veig que totes les coses animades moren d’una mateixa manera.

- Prou bé saps tu que un creu moltes coses que no pot veure.

- És veritat –vaig dir jo–, però no els tinc per savis els que ho fan. Jo, allò que veig crec i, de la resta, no me’n preocupe.