L’HUMANISME

Com sabem, a partir del segle XIV la burgesia és una classe molt influent. Del seu enfortiment se’n deriven canvis econòmics i socials, entre els més importants hi ha l’auge de les ciutats, en detriment de la vida al camp, i el gir de l’activitat econòmica cap al comerç marítim, cada cop més actiu. Amb tot, es feu inevitable la crisi del feudalisme i el més decisiu; l’establiment d’una ideologia pròpia independent del poder de la noblesa i de l’església.

La nova manera de pensar rep el nom d’Humanisme i té la seua concreció en l’àmbit de la filosofia, les arts plàstiques i la literatura. A grans trets parteix dels següents principis:

-    Antropocentrisme: la raó humana s’imposa per sobre de la raó divina. El centre d’atenció ja no serà Déu sinó l’home i, per primera vegada s’accepta que el resultat del raonament humà; racionalisme, pot contradir el que dictamina la Bíblia.

-    Escepticisme: es posa en dubte tot allò que no siga científicament demostrable.

-  Renaixement de la cultura clàssica grecollatina:  l’afany pel saber desperta un gran interés per recuperar la cultura, en especial la clàssica grega i romana.

-   Imitació del llatí: es detecta un estil llatinitzant en la prosa culta dels nostres humanistes, amb la introducció de llatinismes lèxics i sintàctics.

L’Humanisme literari va sorgir durant el s.XIV a Itàlia, amb figures tan importants com Petrarca, Dant i Boccacció i, ben aviat es va expandir per les nostres terres afavorit pel fet que part d’Itàlia formés part de la Corona d’Aragó. En aquest sentit la Cancelleria reial va tenir un paper fonamental, com sabem, era l’organisme que s’encarregava de redactar, copiar, conservar i expedir tota la documentació de la corona. El model lingüístic de l’administració partia del llatí que els escrivents, notaris i secretaris del rei estaven obligats a conèixer, a més de la llengua pròpia, i és des del llatí que es va traslladar al català l’estil humanista, caracteritzat pels períodes sintàctics llargs i per un lèxic que introduïa nombrosos cultismes. 

Ara bé, l’escassa empremta en la nostra literatura  s’explica per dues raons de pes. D’una banda, el poder de l’església encara movia la nostra societat, i religiosos ortodoxos com sant Vicent Ferrer consideraven pagana la cultura de grecs i romans i incompatible amb la religió cristiana.  

D’altra banda, molts dels nostres humanistes, com Lluís Vives, van escriure en llatí o es limitaren a la lectura, traducció i adaptació dels clàssics. I pel que fa a les produccions pròpies, no acabaren d’aplicar tot l’ideari humanista, en són exemple Bernat Metge i Antoni Canals, que tot i la seua mestria a l’hora de traduir del llatí al català autors clàssics com Valeri Màxim o Sèneca, la seua ideologia encara era un tant conservadora i teocèntrica.

BERNAT METGE

Va nàixer a Barcelona cap al 1340, on morí el 1413. Fou un home culte, d’esperit crític,  meticulós en l’expressió i tenia la inquietud de desenvolupar un estil propi d’escriptura. Gràcies al prestigi del seu padrastre Ferran Sajol, accedí a treballar a la Cancelleria Reial com a secretari del rei Joan I, cosa que li va propiciar el contacte amb les tendències humanistes italianes i va contribuir a crear un model de prosa culta en llatí, català i aragonés.

Metge és conegut com l’autor de Lo Somni, ara bé, cal destacar altres textos que va escriure o traduir. Sermó és possiblement la seua primera obra, es tracta d’un poema en què l’autor parodia els sermons de l’època. En Fortuna e Prudència Metge debat temes morals com ara l’origen del bé i del mal, en format de poema al·legòric. Coneixedor del llatí, va traduir al català obres del relleu de Valter e Griselda, de Petrarca, que al seu torn és una traducció al llatí  dels relats del Decameró, de Boccaccio. Finalment, Apologia és una obra inacabada que s’inspira en el Secretum de Petrarca i ja avança alguns dels trets principals de Lo Somni.

Lo Somni

                       

El 1396, els consellers del rei Joan I, entre els quals estava Bernat Metge, van ser acusats pels consellers de ciutats com Barcelona i València d’haver comés diversos abusos aprofitant-se’n dels seus càrrecs. Primerament Joan I va desoir les acusacions i quan tingué la certesa d’aquestes acusacions va morir a l’endemà en estranyes circumstàncies. Bernat Metge, juntament amb altres funcionaris, fou acusat d’assassinat i com a conseqüència, el processaren i sofrí presó. Entre les acusacions més contundents hi ha el fet que Joan I havia mort sense opció a ser confessat i era responsabilitat dels processats que el monarca s’haguera condemnat eternament.

Metge va escriure Lo Somni en eixir de la presó, el 1399 . L’objectiu de l’obra era el d’exculpar-se i, per tant, el de ser perdonat i així recuperar el treball a la Cancelleria, cosa que finalment succeiria; sembla que els consellers formaven un grup poderós i imprescindible per a l’administració de l’estat.

L’obra consta de quatre parts, o llibres. En el Llibre primer, Metge conta com el rei se li apareix en somnis, acompanyat d’Orfeu i Tirèsies. L’autor posa en dubte l’aparició del rei ja que no creu que l’existència de l’ànima un cop mort el cos. Ambdós inicien un debat sobre la immortalitat de l’ànima en el qual Metge adopta una perspectiva materialista i escèptica i negacionista respecte de qualsevol forma de pervivència després de la mort. D’altra banda, el monarca exposa diversos raonaments pels quals l’ànima transcendeix a la mort.

En el Llibre segon continua el diàleg entre ambdós i ara tracten les circumstàncies que envoltaren la mort del monarca. Metge interroga Joan I sobre quina ha estat el causa de la seua mort i el rei exculpa Metge i li explica que ara es troba al purgatori a causa de la seua excessiva afició a la cacera, la música i l’astrologia i que està camí de la salvació. El rei va acompanyat de gossos, falcons, a més d’Orfeu i Tirèsies (un músic i un endeví), que li recorden les seues culpes.

El Llibre tercer compta de dues parts, la primera consisteix en l’exposició per part d’Orfeu del seu amor per Eurídice i la seua baixada a l’infern per a recuperar-la, després d’haver mort per ella. I en la segona part, Tiresies aprofita la història d’Orfeu per parlar de l’amor i fer un atac virulent contra la passió i la perversitat femenina.

En el Llibre quart Tirèsies replica amb un elogi de la verge Maria i d’algunes de les dames de la cort, en especial na Violant de Bar, viuda de Joan I, i Maria de Luna, esposa del rei Martí l’Humà. Seguidament reprén el dicurs de Tirèsis per rebatre-li cadascuna de les crítiques cap a les dones i ofereix una visió positiva i amable d’elles, òbviament amb voluntat de guanyar-se la confiança de la reina.

Entre els trets humanistes de Lo Somni, en destaquen tres; la forma de diàleg, en què està escrit, molt habitual dels textos llatins. En segon lloc, la presència de personatges de la mitologia clàssica, com Orfeu i Tirèsies, que parlen amb Bernat Metge i el rei Joan I. I finalment, l’objectiu de l’obra, que lluny de transmetre idees polítiques o de moralitzar, mira la religió amb cert escepticisme i posa el discurs al servei de l’interés de l’home.

ACTIVITATS

1. Explica amb les teues paraules en què consisteix el moviment cultural conegut com l’Humanisme?  Digues en 5-10 línies allò essencial.
2. Quina funció tenia la Cancelleria Reial i quines eren les característiques principals del seu model de llengua escrita.

8. Llig el fragment de Lo Somni i respon les qüestions següents.

a) Quines idees oposades a les de l’església expressa Bernat Metge en aquest fragment?

b) Quin exemple dona Metge per justificar que no creu en res que no puga veure amb els propis ulls?

c) Justifica amb exemples del text els recursos literaris humanistes d’aquest fragment de Lo Somni

d) Perquè creus que Lo somni va servir per a què Metge fos perdonat?

e) Raona com són la personalitat i actitud de Metge amb l’ajuda dels adjectius següents: escèptic, burlesc, seriós, sever, divertit, irreverent, moralista, racionalista, crític

Un divendres a mitja nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat a estar, la qual és testimoni dels meus pensaments, em vingué gran desig de dormir, i alçant-me en peu passegí un poc per la dita cambra, però sobtat de molta son vaig gitar-me sobre el llit, i sobtosament sense despullar-me, m’adormí, però no pas en la forma acostumada, sinó en aquella que els malalts o famejants solen dormir.

Estant així, se m’aparegué un home de mitjana estatura [...] i per a mi fou evident que estava davant el rei en Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc de temps que havia mort, i al qual jo llongament havia servit. I dubtant de qui era, m’espaordí terriblement. Llavors ell em digué:

- Allunya tota por de tu, perquè jo sóc aquell qui et penses.

Quan el  vaig sentir, el vaig conèixer de seguida. Després, tremolant, vaig dir:

- Oh, Senyor! Com sou vós ací? Que no vau morir l’altre dia?

- No vaig morir –va dir ell–,  sinó que vaig deixar la carn a la seua mare, i vaig donar l’esperit a Déu, que me l’havia donat.

- Com l’esperit? –vaig dir jo–. No puc creure que l’esperit siga res ni que puga tenir altre camí sinó el mateix que té la carn.

- Així, doncs, què creus que sóc jo? Que no saps que l’altre dia vaig deixar la vida corporal en què era?

- M’ho van dir –vaig respondre jo–, mes ara no ho crec, perquè si haguésseu mort no seríeu ací, i entenc que sou viu. Però la gent, perquè ho voldria, que sempre s’alegra de novetats i especialment de tenir nous governants, o, per alguna mala jugada, ha fet córrer la notícia que sou mort.

- La notícia és certa –va dir ell–, que jo he pagat el deure de natura, i el meu esperit és aquest que parla amb tu.

- Vós, Senyor, ja em podeu dir el que us plaurà; mes parlant amb la vostra reverència, jo no creuré que sigueu mort, perquè els homes morts no parlen.

- Veritat és –va dir ell– que el morts no parlen; però l’esperit no mor, i per consegüent no li és impossible parlar.

- No em sembla –vaig dir jo– que l’esperit siga res després de la mort, perquè moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells, i no veia que esperit ni altra cosa els eixís del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn i esperit fossen dues coses distintes i separades; sinó que el que sempre he cregut és que el que hom anomena esperit i ànima no és altra cosa que la sang o l’escalfor natural que hi ha al cos. [...]

- Vas molt errat –va dir ell–, pareix que no faces diferència entre una classe d’esperit i l’altra.

- No n’hi faig cap –vaig dir jo–, perquè veig que totes les coses animades moren d’una mateixa manera.

- Prou bé saps tu que un creu moltes coses que no pot veure.

- És veritat –vaig dir jo–, però no els tinc per savis els que ho fan. Jo, allò que veig crec i, de la resta, no me’n preocupe.

LITERATURA DE LA SEGONA MEITAT DEL S.XV

La València del segle XV, amb vora 75.000 habitants, era la segona més gran i poblada de la península (després de la Granada Natzarí).

A més, era una ciutat viva, dinàmica, rica, poderosa i d'un elevat nivell cultural. 

València vivia l'època d'esplendor màxim de la seua història, fins el punt d'esdevenir una de les ciutats més riques i importants d'Europa, per això molts cavallers i mercaders europeus la visitaven regularment. 

Llegiu el que va dir el viatger alemany Johannes Münzer l'any 1494 sobre la ciutat: 

"Els habitants de la ciutat de València, tant els homes com les dones, acostumen a passejar de nit pels carrers, on hi ha sempre tanta gentada que penses que et trobes en una fira. Però ho fan amb molt d’ordre perquè ningú no es fica amb ningú. Les botigues de queviures no les tanquen fins a mitjanit, i així pots comprar el que vulgues a qualsevol hora. Mai hauria cregut que existís tal espectacle, de no haver-lo vist acompanyat pels meus compatriotes, els honrats mercaders de Rafensburg".

D'altra banda, els seus habitants gaudien d'un ambient de permissivitat inusual; existia un ampli espai de la ciutat anomenat "La Pobla de les Fembres Pecadrius" el qual fou almenys durant els segles XV i XVI un dels majors recintes dedicats a la prostitució d'Europa.

El 1383, els jurats de València van procurar assistència mèdica a les prostitutes de la ciutat, a instàncies de sant Vicent Ferrer, i els assignaren una ubicació permanent en una part de l'actual barri del Carme.  

La Pobla de les Fembres Pecadrius comprenia els carrers ara anomenats de Salvador Giner, de Dalt, de Mossén Sorell, de la Corona, de Guillem de Castro i de les Blanqueries. 

Llegiu ara aquestes paraules d'Antoine de Lalaing, cavaller flamenc, de 1501: 

"A València, el lloc de les dones públiques és gran com un poblet, amb tres o quatre carrers amb casetes i tavernes. A l’entrada de cada caseta s’asseuen les dones, molt ricament vestides. N’hi haurà unes dues-centes o tres-centes dones. La taxa vigent són quatre diners, i no en poden demanar més per una nit. Hi ha dos metges pagats per la ciutat que visiten les dones. Si n’hi ha alguna malalta, la trauen d’aquell lloc". 

LA SOCIETAT

En aquest marc, la societat del segle XV es conformava per gents de diversa condició i religió. Es distingia: 

- La reialesa i els nuclis de poder de la noblesa

- L'església cristiana

- Els comerciants i els artesans

- Els considerats exclosos: jueus, moriscos i esclaus

En la línia de successió del reialme del s.XV trobem: 

- Martí l'Humà, mort el 1410 sense descendència 

- Ferran I d'Antequera, (nebot de Martí l'Humà) gràcies especialment al suport del papa Benet XIII i de Sant Vicent Ferrer.

- Alfons IV, el Magnànim, (fill de Ferran d'Antequera)  

- Joan II, Sense Fe (germà d'Alfons el Magnànim)

- Ferran II, el Catòlic, (fill d'Alfons el Magnànim) de que suposà la unió dinàstica de Castella i Aragó.

El Palau del Real era la residència oficial dels reis quan visitaven la ciutat, i estava en la vora esquerra del riu, on actualment estan els Jardins del Real (el parc dels Vivers). 

Va ser conegut també com el “Palau de les trescentes claus”, en al·lusió als nombre d'habitacions que arribà a tindre. 

El 1810 va ser enderrocat durant la Guerra d'Independència contra el Francés.

Entre les classes més desfavorides hi ha els jueus, els moriscos i els esclaus. 

A finals del segle XIII les comunitats jueves de la Corona d'Aragó depenien directament de la reialesa i, en general, eren pròsperes. Solien viure als nuclis urbans, concentrats en una sola zona de la ciutat anomenada call, i es dedicaven habitualment als negocis relacionats amb el comerç i les finances. Els jueus eren obligats a vestir-se amb un cercle groc i roig sobre el pit perquè es distingiren dels cristians.

Durant el segle XIV la seua fortuna faria un gir dramàtic, que culminaria un segle després amb l'expulsió decretada per Ferran II, dit el Catòlic. La persecució dels jueus, creixent durant el segles XIV i XV, va donar lloc a l'aparició dels “conversos”; jueus que renegaven de la seua fe per a fer-se cristians, almenys en aparença. Aquest procés culminaria amb el decret d'expulsió dels jueus de 1492, instaurat pels reis catòlics. Els jueus conversos no van ser mai ben vistos ni pels cristians ni pels jueus, a més, viurien constantment investigats per la Inquisició. 

Els musulmans que residien als territoris cristians de la Península Ibèrica durant el procés de la reconquesta, se'ls permeté seguir practicant la seua religió, utilitzar la seua llengua i mantenir els seus costums. 

Durant l'Edat Moderna foren obligats a convertir-se al cristianisme, passant així a denominar-se "moriscos" o "cristians nous", expressions de caràcter clarament pejoratiu. Aquests van ser forçosament batejats en la fe cristiana amb el decret dels reis Catòlics del 1502. Tanmateix el 1609 es va promulgar el decret d’expulsió massiva de la població d’origen musulmà. Aquesta ordre significava exiliar violentament, i de colp, una tercera part dels habitants del Regne de València la qual cosa provocà la ruïna de la burgesia valenciana, ja que una bona part de les rendes de la qual consistia en els censos que pagaven els moriscos per cultivar les seues terres.

Els esclaus medievals, segons el dret, havien de ser presoners que l’exèrcit vencedor es quedava com a part del seu botí en guanyar una guerra, però la majoria dels esclaus eren homes i dones joves comprats o segrestats. Molts procedien de l'Europa oriental: russos, tàrtars, turcs, bosnians, armenis, albanesos i, fins i tot, grecs; també hi trobem africans, però menys. Arribaven a bord d'un vaixell i, tan bon punt desembarcaven, els portaven a la llotja i eren venuts en subhasta pública al millor postor. Una altra font de subministrament d'esclaus era la dels fills de les dones esclaves, que generalment treballaven a cases benestants: els rics burgesos, els eclesiàstics i els nobles, ara bé, no són pocs els artesans o els mariners que podien comprar-ne algun per fer-se ajudar a l'obrador o a la barca. La unió entre esclau i esclava era il·legítima, de manera que els fills i filles – els “bords” - que procreen pertanyen a l'amo. Aquests podien rebre càstigs físics, inclosa la tortura, sense necessitat d'una decisió judicial. Només si l'amo alliberava l'esclau, aquest era considerat “socialment viu”.

LITERATURA I PODER

Entre tots els reis de la corona de Catalunya i Aragó, el rei Alfons el Magnànim ha passat a la història, entre d’altres raons, per haver protegit intel·lectuals i artistes i per haver copiat molts llibres que, d’una altra manera, potser, haurien desaparegut. 

La relació intel·lectualitat-casa reial era constant i profunda. Per exemple, Joanot Martorell ajudava al rei Alfons el Magnànim a Nàpols, Ausiàs March era el falconer major del rei Alfons, el Magnànim, Jaume Roig va treballar per a la reina Maria de Castella, Isabel de Villena era cosina de la reina Maria de Castella... 

Com veiem, molts dels grans autors del Segle d’Or eren poderosos o vivien ben relacionats. 

En aquest context, la ciutat esdevé un entorn ric i optimista on la prosperitat i economia permeten un ambient cultural que dona cabuda a dues plataformes afavoridores de l'ambient literari: la tertúlia i el certamen.

1. ELS CERTÀMENTS LITERARIS

Els certàmens literaris van ser un factor de gran transcendència en la vida literària valenciana; van ser molt freqüents i tenien molt bona acollida. Hi havia nombrosos poetes que es presentaven als certàmens, fins i tot, alguns creadors eren només poetes de certamen i sovint ho feien seduïts pel premi o per la satisfacció de vanitat que la cerimònia oferia. A més, el certamen comportava una publicitat fugaç però àmplia de les obres.

Van ser molt els certàmens celebrats a València, el més antic és el del 1474 “En llaors de la Verge Maria”. L’organització dels certàmens i el posterior desenvolupament era prou clara, Les condicions del concurs, els integrants del jurat i els premis o joia que es concedien s’anunciaven a través de “llibells”, que eren les convocatòries, redactades en vers, que s’exposaven en tots els llocs públics de la ciutat. El dia triat, públic i poetes es reunien en el lloc fixat, molt sovint a les parròquies o confraries, i els poetes començaven a recitar els seus poemes. Uns dies després, el jurat dictava, també en vers, “la sentència” que proclamava el guanyador del certamen. Pel que fa als premis, eren molt variats i particulars: un tros de drap de vellut negre, un robí, una carta de navegar o una imatge de Sant Cristòfol, entre d’altres.

2. LES TERTÚLIES

Les tertúlies són una clara representació del que fou la literatura de l’època: conversa. Les més importants són les de Berenguer Mercader, on  acudeixen sobretot aristòcrates i les de Bernat Fenollar, integrades per creadors d’extracció burgesa, i en un cas i en l’altre solen celebrar-se durant la nit. El fet de compartir textos, opinions, lectures en veu alta és determinant; de vegades es transcriuen les narracions que s’han explicat durant la vetllada. Altres vegades els poetes discutien, conversaven sobre temàtiques diverses i d’aquests diàlegs  naixien obres que escrivien en comunitat.

A) Grup aristocràtic. La valenciana prosa

Representat per Joan Roís de Corella, el grup està integrat per escriptors de la noblesa. Les seues produccions busquen allunyar-se de la realitat a recer dels mites clàssics i bíblics i solien tractar continguts d’inspiració mitològica o dels textos bíblics. El seu era un estil basat en la imitació de l’estructura llatina clàssica, i l’expressió literària era, per tant, ampul·losa i recargolada, cosa que el lector intel·lectualment elevat valorava en gran mesura. Aquest estil prengué el nom de “valenciana prosa”.

Palau de Berenguer Mercader (c/ Cavallers, 26)                                                              

B) Grup burgés. Escola satírica valenciana

Dirigit per Bernat Fenollar, es constituïa de burgesos (notaris, canonges, metges, juristes, etc.) com ara Jaume Gassull, Narcís Ninyoles o Jaume Roig els quals sovint escrivien obres col·lectives i solien presentar-se a certàmens i concursos literaris. 

Les produccions d’aquests autors podien tindre temàtica religiosa i moralitzant com La vida de santa Magdalena, de Gassull o Escacs d’amor, de Fenollar. 

 

Ara bé, la major part de les creacions eren composicions que incloïen atrevides escenes de contingut sexual i plantejaven els continguts des d’una perspectiva burlesca, sarcàstica i eròtica. 

- Lo procés de les olives, obra escrita entre Fenollar, Moreno i Gassull, planteja un debat sobre la virilitat dels joves i dels vells.

- Lo somni de Joan Joan, de Jaume Gassull, satiritza la societat femenina burgesa.

- Col·loqui de dames, anònima, és una discussió entre una casada, una vídua i una beata sobre temes eròtics durant la celebració dels oficis de Divendres Sant en la catedral de València. 

 

En conjunt, entre les obres d'aquest grup destaca una de les temàtiques recurrents de l’època a tot Occident i que més debat va generar: la visió negativa gènere femení (corrent misogin).

L’estil d’aquest grup és planer i directe, de tipus popular i realista que partia de l’observació satírica de la vida quotidiana.  

Amb la seua literatura busquen la diversió; la literatura s’emprava per exercir la burla i fins i tot, per a arribar a allò grotesc. El grup d’autors burgesos integra el que s’anomenà “escola satírica valenciana”.

B) Grup burgés. Escola satírica valenciana

Dirigit per Bernat Fenollar, es constituïa de burgesos (notaris, canonges, metges, juristes, etc.) com ara Jaume Gassull, Narcís Ninyoles o Jaume Roig els quals sovint escrivien obres col·lectives i solien presentar-se a certàmens i concursos literaris. Les produccions d’aquests autors alternaven poesia religiosa amb composicions que incloïen atrevides escenes de contingut sexual. Són exemples de la seua producció de temàtica religiosa i moralitzant La vida de santa Magdalena, de Gassull o Escacs d’amor, de Fenollar. Ara bé, la major part plantejava els continguts des d’una perspectiva burlesca, sarcàstica i eròtica, en són exemple Lo procés de les olives, obra escrita entre Fenollar, Moreno i Gassull, en què es plantejava un debat sobre la virilitat dels joves i dels vells, o Lo somni de Joan Joan, de Jaume Gassull, on es satiritza la societat femenina burgesa, i els anònims Col·loqui de dames, i Obra feta per als vells.

L’estil d’aquest grup és planer i directe i fou un corrent de caire popular i realista que partia de l’observació satírica de la vida quotidiana i feien al·lusió a esdeveniments de l’actualitat de l’època. Amb la seua literatura busquen la diversió, fan una literatura basada en la recerca del joc, d’ací que no els interesse tant la matèria tractada que és sovint anecdòtica intranscendent. Altrament, es plantegen problemes que puguen adequar-se a l’entramat lingüístic i mental que els agradava conrear, com les rebuscades endevinalles i els jocs d’enginy. I tot cal fer-ho en grup. En qualsevol cas, la sàtira de l’època no amagava cap crítica social o finalitat moralitzant o regeneradora de la societat, sinó que s’emprava per exercir la befa i  burla i fins i tot, per a arribar a allò grotesc. El grup d’autors burgesos integra el que s’anomenà “escola satírica valenciana”.

3. EL TEMA DE LA DONA

Una de les temàtiques recurrents de l’època a tot Occident i que més debat va generar gira entorn a la visió negativa gènere femení, aquest corrent s’anomena misogínia. Aquest injust menyspreu cap a la dona tenia a veure amb la vida diària de les dones, amb una legislació discriminatòria i, sobretot, amb una ideologia que es transmetia ja des dels sermons eclesiàstics així com en les obres literàries religioses i moralistes en relació als comportaments femenins; ho hem llegit per exemple en sant Vicent Ferrer o Francesc Eiximenis. Aquesta qüestió va generar opinió pública i motivà un seguit de debats sobre la condició femenina que solien referir-se’n des de tres perspectives: la dona en si mateixa, les relacions sexuals i la burla cap a la noblesa, per exemple, en relació a la forma de vestir.

En aquest context literari, la presència del sexe cobra especial protagonisme ja que s’adequa perfectament a la voluntat satírica. Amb tot açò, cal dir que la narració satírica valenciana de la segona meitat del segle XV tenia com a voluntat primordial fer riure més que no exercir de crítica social. Tota aquesta voluntat lúdica explica també el manteniment de la narració en vers. Fer riure en prosa era difícil i el vers permet practicar millor l’exercici de l’enginy i, a més, el fet de conservar la rima és una garantia dels efectes còmics. En definitiva, la narrativa en vers és una eina perfecta per suggerir segones intencions.

Tres autors valencians coetanis representen les diverses postures entorn a la visió de les dones: el metge Jaume Roig, com a abanderat del vessant misogin, Joan Roís de Corella, en canvi, presenta una marcada tendència a defensar les dones, i l’abadessa Isabel de Villena, esdevé la gran advocada del gènere femení.

3.1. JOAN ROÍS DE CORELLA

 

Va nàixer a Gandia el 1435, on visqué fins el 1497. Procedeix de família noble; la dels comtes de Cocentaina, circumstància que va afavorir la seua formació com a cavaller i també va estudiar teologia, tot i que no va ser ordenat sacerdot, sí que arribaria a ser mestre en teologia. Mai no es va casar però se li coneixen dos fills de la seua relació amb Isabel Martínez de Vera. Home de gran cultura, va desenvolupar una àmplia activitat literària, tant en prosa com en vers, sobre temàtiques religioses i profanes. Corella va traduir nombroses obres clàssiques, especialment les d’Ovidi, per exemple Leànder i Hero o Lo juí de París, obres profanes que solen centrar-se en el tema amorós. I entre les traduccions religioses cal citar la Vida de Santa Maria Magdalena o la del Vita Christi de Ludof de Saxònia i també una versió dels Salms.

Ara bé, entre la producció original de Corella destaca Tragèdia de Caldesa, una narració breu en què combina prosa i vers i que ha estat considerada la seua obra mestra. L’autor descriu un desengany amorós, expressat en primera persona. Si bé la postura de Corella vers les dones és defensora, respectuosa i solen situar-se en el centre d’atenció dels seus escrits, la figura de Caldesa n’és una excepció. La història ací narrada és la d’una infidelitat; Caldesa traeix l’amant del narrador protagonista davant els seus ulls atònits. Ell l’espera a la cambra de la pròpia dama i a través d’una finestra observa com, en l’estància contigua, la dona festeja amb un home de condició social baixa. Seguidament es presenta davant el seu enamorat com si res no haguera succeït abans i el cavaller expressa amb grandiloqüents lamentacions i èmfasi el sentiment de desengany i l’amargor que l’atrapa. La relació entre amada i amant transgredeix de manera contundent l’essència de l’amor cortés i de l’esperit cavalleresc. D’altra banda, tot i que l’amant es refereix a ella com a una donzella, diversos detalls la identifiquen com una prostituta, cosa que contribueix a ridiculitzar el personatge masculí. Alguns estudiosos han apuntat que Corella ací explicava alguns fets de la seua pròpia biografia, tanmateix, és possible que l’autor fera ús del recurs autobiogràfic per reforçar la versemblança i el caràcter exemplaritzant.

L’estil de la seua escriptura segueix el de l’anomenada “valenciana prosa”, que es caracteritza pel llenguatge preciosista i exquisit, amb abundants oracions subordinades, ple d’exclamacions i de preguntes retòriques. En poesia Corella utilitza el vers blanc; una patró mètric en què tots els versos tenen el mateix número de síl·labes però no hi ha rima. Entre els recursos estilístics, abunden les hipèrboles, metàfores, l’hipèrbaton i els jocs de paraules. Un tret peculiar de les obres de producció pròpia és usual intercalació versos en les narracions.

ACTIVITATS

1. Llig el text i contesta les preguntes.

a)    Justifica a quina obra de Corella pertany aquest fragment adaptat, ajuda’t amb l’explicació de l’argument del mateix.

b)   Contextualitza el fragment en el debat entorn al tema de la dona.

c)    Per què Corella al·ludeix a Venus en aquest fragment?

d)   Comenta els recursos de l’obra de Roís de Corella que identifiques en el fragment.

A tant al grau arriba l'extrem del meu dolor, que a hores d’ara ja plore que en algun temps la meua pena puga acabar.

Semblava tan contenta la bella senyora dels meus passats serveis i de les meues paraules que tot el meu sentir trasmudava. Després d’un poc temps de bona relació un dia vaig anar a veure-la a sa casa. La discreta senyora va dir que en aquella hora esperava una persona que hi despatxaria uns assumptes de molta necessitat i que tornaria amb mi molt ràpidament, de manera que amb més repòs ningú no podria separar persones que tan extrema estima unia i vaig aguardar en la cambra contigua. Llavors, en dirigir els ulls a una xicoteta finestra, viu un home que resultà ser la resposta als assumptes secrets que mantenien ocupada la bella senyora. Des d’allà, els meus plorosos ulls meresqueren veure la tan estimada donzella que, eixint d’una habitació, anà a lliura-se a l’enamorat, tot oferint-li gestos, paraules, abraços i altres mostres d’amor. Omet descriure la manera com ho va fer, perquè el meu objectiu només és demostrar de quina manera la meua desgràcia supera totes les altres. Oh! com podré tant de dolor escriure? Com ésser pot tan de lleig crim cometre? Consentirà l'aire que veu que tanta culpa clarament siga establerta?

Al final, en partir de la casa el tan estimat enamorat quan quedava tan poc del dia, la senyora s’acostà a un pou que hi havia a prop i, amb freda aigua, intentà llevar-se de la cara el color i la calor que durant la plaent i delitosa batalla de Venus li havia pujat al rostre. Després es dirigí a la cambra que em feia de presó, va obrir la porta i va fingir tanta alegria de tornar-me a veure com dolor sincer havia mostrat en marxar el seu estimat.

3.2. JAUME ROIG

Va nàixer a València a principis del segle XV i en aquesta ciutat va passar tota la vida fins que morí el 1478. Sabem que mantenia estreta relació amb la corona, els poders municipals i els estaments religiosos. Va cursar estudis de medicina i fou metge de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. A més, exercí d’examinador de metges i va treballar en diversos hospitals que feien una funció caritativa. Jaume Roig es va casar amb Isabel Pellicer amb qui va tenir sis fill, molts dels quals abraçaren la fe cristiana. A més de la seua dedicació professional, destaca per la intensa activitat literària.

L’ESPILL

L’any 1459, fugint d’una epidèmia de pesta, Jaume Roig va arribar a Callosa d’en Sarrià i allà iniciaria la redacció de la seua obra l’Espill, amb el propòsit –com ell mateix diu- de demostrar que totes les dones són malvades, a excepció de la Mare de Déu i la seua pròpia esposa Isabel.

Es tracta d’una narració en vers de temàtica misògina on la dona és descrita com un ésser malèvol, germen de tots els mals de la humanitat i les ataca sense limitacions. Jaume Roig transforma les virtuts que hauria de tindre la dona en els grans vicis que cometen: mentida, enveja, brutícia, maldat, manipulació, infidelitat i luxúria, especialment. De bon començament, l’Espill sembla tindre com a objectiu l’adoctrinament del gènere femení, però precisament l’excés de crítiques i el caràcter dur i implacable d’aquestes, fan pensar en l’element satíric i  burlesc propi del corrent de l’escola satírica valenciana. En qualsevol cas, l’autor juga a la doble lectura.

El que sí que és evident és la voluntat de versemblança, no debades el títol Espill remet de la funció d'aquest objecte: "reflectir el que hi ha al davant". Es considera que Jaume Roig pren com a pretext la misogínia per fer un retrat de la societat burgesa de l’època. A més, el fet d’estar relatat en primera persona com si la història fora autobiogràfica hi contribueix. Jaume Roig descriu els costums i la vida quotidiana de la gent de la ciutat com ara els comerciants, funcionaris o metges, a més de contar una sèrie d’històries de vida verídiques o parlar dels  menjars típics de les poblacions que va conèixer. D’altra banda, l’expressió lingüística amb què s’expressa reprodueix en gran mesura el llenguatge popular i són habituals els col·loquialismes, el lèxic de l'horta de València i les expressions i girs expressius populars. En conjunt, l’obra es considera com un retrat de la societat burgesa de l’època.

L'Espill està escrit consta de 16359 noves rimades; un metre molt utilitzat en la literatura francesa i provençal però ja arcaic en aquesta època. Consisteix en una successió de versos octosíl·labs fragmentats en tetrasíl·labs que rimen entre sí. Aquest metre condicionava molt l'escriptura de manera que sovint obligava a suprimir partícules gramaticals i a alterar l'ordre lògic i a fer  girs lingüístics per tal de salvar la mètrica. 

Estructura

L'Espill comença amb una endreça en versos heptasíl·labs dirigida a Mossén Fabra, en aquesta l'autor li demana que corregesca i afija allò que estime convenient. Anuncia el tema de l'obra i parla de la verge Maria, l'única dona bona ja que Déu la va triar per a ser la mare del seu fill. La descriu com "sicut lilium inter spinas" que remet al tòpic medieval del "llir entre cards", amb el qual la destaca com la més bona entre les dones. 

Prefaci

L'autor es dirigeix al seu nebot Baltasar Bou a qui dedica l'obra. En aquest part exposa l'objectiu didàctic que el mou a escriure contra les dones i defineix l'estructura en 4 parts (o llibres).

Llibre I. De sa joventut

El protagonista és un jove innocent que veu arruïnada la seua vida per culpa de les dones. Quan era menut son pare va morir, la seua mare es va tornar a casar i ell pateix l’abandonament de sa mare. A partir d’aquest moment, la seua vida estarà marcada per les dones dolentes que  anirà trobant-se en el camí. En aquesta part l'autor critica la hipocresia de la classe burgesa de la qual prové pel fet que no l'accepta si no té diners. El protagonista marxa cap a França on es fa bandoler i cavaller i lluita contra els anglesos. Gràcies als saquejos es fa ric i torna a la seua ciutat on ara sí que serà acollit per la burgesia. 

Llibre II.  De quan fon casat

Aquest és el capítol més crític i dur contra les dones ja que repassa el comportament de les dones de cada estament. Igual dóna jove que vella, fadrina que vídua, guapa o lletja. Totes elles són considerades éssers menyspreables; cadascuna de les dones referides en l'Espill exemplifica un o més d’un vici, així, l’autor ens presentarà dones hipòcrites, brutes, luxurioses, materialistes i interessades, etc. Jaume Roig inclou nombroses historietes i llegendes que posen en evidència el gènere femení. A més, el fet que estiguen contextualitzades en espais reals i facen referència a aspectes històrics i socials de l'època contribueixen a la credibilitat del text.

Llibre III.  De la lliçó de Salomó

És la part més apologètica i doctrinal, ací Salomó recomana al protagonista que abandone el desig de contraure esposa i tindre fills i que es retire del camí que només el porta a caure en el parany de les dones. Salomó il·lustra els consells amb nombrosos passatges bíblics.

Llibre IV.   D'enviudar.

El protagonista esdevé una persona senzilla i confiada que sempre espera trobar dones virtuoses i, malgrat passar per quatre matrimonis frustrats, no desisteix. Finalment, tindrà la seua “recompensa” i es casarà amb una bona dona. En conclusió, el protagonista dirà que només hi ha dues dones bones al món: la seua esposa i la Verge Maria. Un cop mor la seua dona, decideix seguir els consells de Salomó i es retira a un hortet on passarà els darrers anys de vida.

1. Llig el fragment de l’Espill i contesta les qüestions

a) Resumeix el contingut del text

b) Comenta els element misògins que detectes al text. Exemplifica'ls.

c)  Justifica a quin llibre o part de l'Espill pertany aquest fragment? 

d)  En quins vicis de les dones incideix l'autor?

e)  Explica quins elements de realisme apareixen al text?

f)  Fixa’t en la mètrica, comenta-la basant-te en la teoria i analitza-la.

Salsitxes de carn humana

Fiu convidar         tots a sopar

amb molts potatges    i carns salvatges,

volateria,     pastisseria

molt saborosa       (la més famosa

De tot París).        En un pastís,

la carn farcit,        un tros de dit

hi fou trobat,        molt fou torbat    

qui el conegué;      reconegué

que hi trobaria:     a més, hi havia

un tros d’orella.     Carn de vedella

crèiem menjàssem,         també trobàssem

l’ungla i el dit        tros mig partit:

carn d’hom cert era.       La pastissera,

amb ajudants        filles ja grans

era fornera           i tavernera; 

dels que hi tenien,          allí bevien,

alguns mataven,    carn capolaven,

feien pastells         i, dels budells,

feien salsitxes        e llonganisses

del món més fines.   Mare i fadrines

el que en tenien     tot ho venen,

i no hi bastaven;    elles mataven

alguns vedells,       amb la carn d’ells

tot ho cobrien,      assaborien

amb fines salses    les dones falses.

En un clot tou,      fondo com pou,

descarnats ossos,   cames i trossos

allí els metien        i ja l’omplien

com els diables      d’abominables,

com el dimoni.      Faig testimoni

que en mengí prou:     mai carn ni brou

de tal sabor,          tendror, dolçor

mai no sentí.         Ja de matí

de totes tres          feren quarters

i la posada            fou derrocada,

i l’aplanaren;         sal hi sembraren

i tots el cossos       tallats a trossos

(cent hi comptaren)        els soterraren

en lloc sagrat.

3.3. SOR ISABEL DE VILLENA (1430-1490)

En realitat s'anomenava Elionor de Villena i era descendent de la família reial d'Aragó; filla il·legítima del marqués de Villena, un escriptor castellà de renom. Fou educada junt a la futura reina Maria de Castella i quan tenia 15 anys va entrar al convent de la Trinitat de València, del qual arribaria a ser-ne l'abadessa.

Ja en la seua època es va guanyar fama de dona culta i va tindre cert prestigi entre els escriptors valencians, fet del tot extraordinari en la literatura, fins el moment masculinitzada.

L'única obra que se'n conserva de sor Isabel de Villena és el Vita Christi, que narra la vida de Jesucrist tot posant el focus sobre la  figura de les dones, a les quals atribueix un seguit valors i virtuds i fa al·lusió a la relació estreta que s'estableix amb Jesús i la mare de Déu.  

Aquesta obra s'ha entés com una resposta implícita a la misogínia imperant dins la literatura de l'època. 

L’obra se centra en el naixement i la infantesa de la Mare de Déu i de Jesús i de la Passió fins a l’Assumpció de Maria. I, en canvi, la predicació de Jesucrist és objecte de menor atenció. En principi l’obra anava destinada a ser manual de meditació per a les monges del convent. Tanmateix, la intenció de sor Isabel fou el de provocar un impacte emotiu en la gent més devota i pretenia ajudar els fidels, mitjançant un discurs empàtic, a imaginar i tindre sempre present la humanitat de Jesucrist en cadascun dels seus gestos i dels seus actes, a fi de crear una familiaritat total amb ell. En summa, calia amplificar, interpretar i reinventar els evangelis, reconstruint tots els fets de la vida de Jesús que els tradicionals no explicaven, amb la finalitat de provocar compassió, tendresa i amor, capaç de dirigir a la comprensió i el perfeccionament espirituals. L’obra mostra una tendència a la descripció minuciosa, casolana i humil, plena de diminutius i particularismes lèxics valencians. El to col·loquial i afectiu, i també els tocs de realisme i plasticitat contribueixen al caràcter didàctic de l’obra. Quan es parla de la Sagrada Família, l’autora ofereix notes d’intimitat i insisteix en detall familiars i en tendres i maternals descripcions de Jesús.

S’ha dit que la Vita Cristi sembla una rèplica premeditada a les crítiques misògines de Jaume Roig. Cronològicament és possible ja que l’Espill és de 1459 i Vita Cristi, del 1490. A més, ambdós escriptors es coneixien i es veien habitualment ja que Jaume Roig tenia parentes entre les monges que convivien amb sor Isabel, a més de ser administrador i  metge del convent de la Trinitat. Els contrastos entre ambdues i la relació de proximitat que van tindre porten quasi de manera inevitable a establir una dependència entre ambdues.

ACTIVITATS

 

1. Què opines del que diu "Rita Trobador"? Escriu una breu reflexió en què expresses la teua opinió al voltant del caràcter feminista o no de sor Isabel de Villena.
2. Comenta els valors positius que has vist en la teoria de la verge Maria d’acord amb la moral de l’època.

Capítol XX.- COM EL GRAN AMBAIXADOR GABRIEL, SALUDANT LA SENYORA, LI EXPLICÀ ALTAMENT LA DIVINAL AMBAIXADA

I ficant els genolls el dit Gabriel davant l’excel·lent senyora, digué a sa altesa amb grandíssima reverència Ave Gratia plena, Dominus tecum...

I la prudentíssima senyora, quan hagué llargament escoltat el missatger divinal, no dubtant en res del que dit li era, volent-se informar, digué a l’àngel:

- Oh missatger gloriós, com es farà aquesta faena? Car jo, moguda per divinal inspiració, he fet vot de virginitat amb voluntat deliberada de no haver mai ajustament d’home. 

I respongué el missatger amb gran plaer a sa senyora dient:

- Oh puríssima senyora, estigueu certa que mare sereu, senyora, del seu fill sense rompre virginitat. Aquesta obra tan excel·lent no s’ha de fer per via humana, car lo Esperit Sant sobrevindrà en vostra senyoria i la virtut de l’altíssim vos abrigarà tota.

3. Llig el text i contesta les preguntes

a)    Comenta els detalls que utilitza al llarg del fragment per expressar l’amor de la mare pel seu fill.

b)   Quina simbologia acompanya el gest de Maria quan embolcalla el seu fill amb el mantell i com interpretes les ajudes de les imaginades donzelles?

c)    Quina significació té que Jesús dorma en un pessebre i quin comportament demostren les bèsties?

d)    Conclou en quins elements es percep l’autoria femenina d’aquest fragment.

Capítol LXVI.- COM EL SENYOR ISQUÉ DEL VENTRE VIRGINAL DE LA SEUA MARE I FOU ADORAT I EMBOLCALLAT PER AQUELLA.

I estant així la senyora, tota inflamada i absorta en l’amor divina i en lo desig de veure aquell seu fill tan amat, acostant-se la mitja nit vingué ací lo gran príncep sant Miquel amb tota la cort del cel, i ficant el genoll davant sa senyoria, besaren-li la mà, tots per ordre, com a reina i senyora del cel imperial, i resplendí aquell lloc de singular claredat. I sant Miquel cridà al gran secretari de sa senyoria, Gabriel, i al príncep Rafael perquè els tres cantaren alegrant sa senyoria, i abans de començar demanaren de gràcia a sant Josep que volgués fer la tenor, el qual amb gran alegria els digué que era molt content d’ajudar-los a cantar.

I amb aquesta melodia, venint l’hora i temps per lo Pare eternal ordenada, isqué el Senyor del ventre virginal de la mare seua sense donar-li ninguna dolor, deixant-la verge i pura segons David havia profetat.

I mirant i contemplant aquell petit cos i veient l’excel·lent bellesa seua, el sentí plorar de fred i amb sobirana pietat l’embolcallà amb summa diligència amb un mantell, ajudant-li “ses donzelles”, car Diligència li donava els bolquers, Caritat els escalfava, Pobretat els estirava tant com podia perquè bastaren a cobrir els peuets del Senyor i Pietat portava un drap que li fos posat damunt el cap. I tenint-lo la senyora així bolcadet, el Senyor deixà de plorar, mostrant que havia pres plaer amb aquella robeta que l’estalviava del fred.

Mirant la senyora per aquell lloc on estava, cercava on podria reposar el seu fill; i no trobant part ninguna que li satisfés digué a les seues donzelles: 

- Oh criades meues, on aconselleu que pose aquest rei eternal? 

I respòs santa Pobresa, qui era la seua aposentadora:  

- Ma senyora, aquest pessebre ha elegit el senyor fill vostre per llit de repòs. Poseu-lo-hi, i no tingueu por de les bèsties que hi són.

I el bou i l’ase, segons sa natura bestial, feren gran demostració de sentir la presència del seu creador i l’adoraren i s’acostaren amb molta reverència a sa majestat amb les boques tancades per no espantar la senyora mare seua, i amb l’alè que pel nas llançaven calfaven lo senyor.

DRIVE ACTIVITATS de LITERATURA 2a meitat S.XV