Els episodis de la novel·la que parlen de batalles contribueixen a donar versemblança a la novel·la, és a dir, que tot i no haver passat en la realitat la història que ens relata Joanot Martorell podia haver succeït. D’una banda, les accions se situen en els llocs reals que havia visitat l’autor al llarg de la seua vida, per tant, estan descrits amb molt de detall i aquest fet afavoreix la fàcil identificació de les localitzacions.
En relació al personatge de Tirant lo Blanch, constatem que es tracta d’un heroi humà, és a dir, Tirant és un cavaller molt valent i decidit en la batalla, que sol eixir vencedor de totes les gestes en què pren part. Però al mateix temps, és un ésser humà de carn i ossos i per això també pateix, plora de dolor, és ferit pel contrincant i troba moltes dificultats. La resta de personatges també se’ns mostren imperfectes, plens de traumes, de frustracions i rics en matisos psicològics.
TEXT 1
Com Tirant e Tomàs de Muntalbà se combateren e Tirant fon vencedor.
"Com Tirant conegué que los colps que lo cavaller li dava eren molt fluixos, que n'havia molt poc sentiment, acostà's a ell amb l'atxa alta e donà-li sobre lo cap, en l'orella, tan gran colp que tot lo torbà, e tornà-li a dar altre, que li féu que caigués en terra. E donà molt gran colp perquè era molt pesat. E prestament Tirant davallà del cavall, alçà-li la careta del bacinet e posà-li lo punyal en l'ull per matar-lo, e dix-li:
"Cavaller de bona ventura, estalvia la teua ànima e no vulgues consentir que vaja a total perdició. Atorga't per vençut e dóna'm per lleial e vencedor, car Nostre Senyor, qui és coneixedor de veritats e vencedor de les batalles, ha vista la meua innocència, no mereixent mal en res. Si tu vols fer lo que t'he dit, jo sóc content de perdonar-te la vida.
Activitat 1.
- Quines virtuts i quins valors demostra l'heroi en aquest fragment? Cal que dones exemples del text per justificar la teua resposta.
TEXT 2
Com Tirant fon arribat en Constantinoble, e les raons que l´Emperador li dix.
Tirant dix a l´Emperador:
-Senyor, faça´m gràcia la majestat vostra, que, com siam en lo palau, de dar-me llicència que puga anar a fer reverència a la senyora Emperadriu e a sa cara filla la senyora Infanta.
Dix l´Emperador que era molt content.
Com foren en la gran sala del palau l´Emperador lo pres per la mà e posà´l dins la cambra on era l´Emperadriu e trobare-la en la següent forma. la cambra era molt escura sens llum ni claredat neguna, e l´Emperador dix: “Senyora, veus ací lo nostre Capità major qui ve per fer-vos reverència”.
Ella respòs, quasi ab veu esmortida:
-Bé sia ell vengut.
Dix Tirant:
-Senyora, per fe hauré a creure que aquella que parla sia la senyora Emperadriu.
-Capità major -dix l´Emperador-, quisvulla qui tinga la capitania de l´imperi grec té potestat d´obrir les finestres e de mirar-les totes en la cara e llevar-los lo dol que porten per marit, pare, fill o germà.
Manà Tirant li portassen una antorxa encesa, e prestament fon fet. Com la llum fon en la cambra, lo Capità véu una senyora vestida tota de drap gros ab un gran vel negre al cap que tota la cobria fins als peus. Tirant li llevà lo vel del cap, e restà ab la cara descoberta, e vista la cara, fiçà lo genoll en terra e besà-li lo peu sobre la roba e aprés la mà. I ella tenia en la mà uns paternostres d´or esmaltats; besà´ls e féu-los besar al Capità.
Aprés véu un llit ab cortines negres. E la Infanta estava gitada damunt aquell llit ab brial de setí negre, vestida e coberta ab una roba de vellut de la mateixa color. Als peus, damunt lo llit, seien una dona e una donzella. La seua donzella era filla del duc de Macedònia, e la dona havia nom la Viuda Reposada, la qual havia criada a la Infanta de llet. Al cap de la cambra véu estar cent setanta dones e donzelles qui totes estaven ab l´Emperadriu e ab la infanta Carmesina.
Tirant s´acostà al llit, e féu gran reverència a la Infanta e besà-li la mà. Obrí les finestres e paregué que totes les dames que fossen eixides de gran captivitat, per ço com havia molts dies que eren posades en tenebres per la mort del fill de l´Emperador.
Dix Tirant:
-Senyor, ab vènia e perdó parlant, jo diré a vostra altesa e a la senyora Emperadriu, que jo veig que lo poble d´aquesta insigne ciutat està molt trist e adolorit per dues raons. La primera és per la pèrdua que l´altesa vostra ha feta d´aquell animós cavaller, lo Príncep fill vostre; e la majestat vostra no se´n deu agreujar, puix és mort en lo servei de Déu e per mantenir la santa fe catòlica. Per açò cal que l´altesa vostra e la senyora Emperadriu façau la cara alegre a tots los qui us veuran, per consolar-los de la dolor en què posats són i perquè prenguen exemple i ànimo en batallar contra los enemics.
-Lo Capità dóna bon consell -dix l´Emperador-. E jo vull e mane que així hòmens com dones, tots deixen lo dol.
Activitat 2.
- Qui hi havia a la cambra del palau que visita Tirant?
- Quin és el motiu pel qual estan de dol a palau?
- Amb quins arguments convenç Tirant a l'Emperador d'abandonar el dol?
- Quins valors demostra Tirant com a Capità?
TIRANT EN L’AMOR I L’EROTISME
A la novel·la, l’amor esdevé tan important com els fets cavallerescos i militars. De fet, el mateix Tirant demana que a la seua tomba aparega una inscripció que certifica aquesta afirmació: “Ací jau Tirant lo Blanch, mort per molt amar”.
L’actitud de Tirant, tan valerosa en la batalla, contrasta amb les febleses que mostra en el terreny amorós. Tirant esdevé una persona insegura plena de pors, que ni es decideix ni s’atreveix a portar la iniciativa en els jocs amorosos amb Carmesina, la princesa de qui està profundament enamorat. Joanot Martorell ens presenta un heroi se sent perdut en el pla amorós i arriba a esclatar en vives llàgrimes, sanglots i sospirs fins a resultar ridícul. Així, Tirant necessitarà de l’ajuda d’un tercer personatge; Plaerdemavida, per aconseguir triomfar també en l’amor.
TEXT 3
Com Tirant fou ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l´Emperador.
Dient l´Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d´altra part contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat amb les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines pareixien, les quals donaren entrada als ull de Tirant, que d'allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació.
Activitat 3.
- Explica el desdoblament en "orelles" i "ulls" de l'heroi Tirant; a què obeïen cadascun?
- Explica la metàfora de les "pomes de paradís que crestallines pareixien" i quina funció tenen en aquest fragment.
TEXT 4
Raons de conhort que fa Diafebus a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç d’amor.
Tirant pres llicència de tots e anà-se'n a la posada, entrà-se'n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vengueren a dir si volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell estava ferit d'aquella passió que a molts enganya.
Diafebus, que véu que Tirant no eixia, entrà a la cambra e dix-li:
-Capità senyor, prec-vos per amor mia que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remei ho faré ab molt bona voluntat.
-Cosí meu -dix Tirant-, jo no tinc altre mal sinó de l'aire de la mar qui m'ha torbat.
-Oh Capità!, ¿e de mi us voleu amagar, que de tots quants mals e béns haveu tenguts, jo en só estat arxiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m'ho, jo us clam mercè e no em vullau amagar res que de vós sia.
-No vulllau més turmentar la mia persona -dix Tirant- , que jamés sentí tan greu mal com lo que ara sent, que em farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m'és contrària, car la fi de totes aquestes coses es dolor per aquella amor que és amarga.
E va sentir tanta vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca sinó que dix:
-Jo ame.
Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil·laren vives llàgrimes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, veent lo vergonyós que Tirant estava, conegué la causa per què Tirant amagava allò que sentia encara que ab ell tenia amistat. E digué a Tirant:
-Veig que sou venguts a caure en lo llaç en lo que humana força no basta a resistir.
Activitat 4.
- Justifica amb exemples del fragment quins són els punts febles de Tirant.
- Busca una l'antítesi en aquest fragment i explica-la.
TEXT 5
Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava
-Dieu-me, Tirant -dix la Princesa-: dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.
Tirant posà la mà en la mànega e tragué l'espill e dix:
-Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.
La Princesa pres prestament l'espill e ab cuitats passos se n'entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d'amors.
E estant ella ab aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Viuda Reposada e Estefania e trobaren la Princesa molt alegre ab l'espill en la mà, i elles li digueren:
-Senyora, d'on haveu hagut tan galant espill?
E la Princesa los recità la requesta d'amors que Tirant li havia feta.
Activitat 5.
- Per què Tirant no li manifesta directament l'amor a Carmesina?
- Quina és l'antítesi que apareix en aquest fragment? Quin recurs estilístic és al mateix temps aquesta antítesi?
- Què opines de la manera de declarar-se Tirant a la seua estimada?
Ficció que féu la reprovada Viuda Reposada a Tirant
La Viuda, amb la seua malícia, tenia preparat tot el que necessitava per a cometre un crim tan gran com mai no s’havia vist. I doncs, en veure Tirant, amb cara molt afable i gest graciós per poder-lo enamorar, li digué:
—No m’estranya que vulgueu conquistar el món, perquè a mi em teniu captivada i açò és el que em fa parlar. Jo us vull traure dels llimbs on us trobeu i per això, senyor Tirant, podreu comprovar el que us vaig a dir si aneu a les dues tocades al lloc que us indicaré.
Tirant acceptà la proposta i la Viuda partí cap a una casa que es trobava a les espatles de l’hort. Allí féu emparamentar un llit d’acord amb el que Tirant es mereixia. En arribar l’hora, la rabiosa Viuda anà per Tirant, el va disfressar perquè no fos reconegut i anaren a la cambra. Allí hi havia una petita finestra que donava a l’hort, però que estava tan alta que sols s’hi podia mirar amb una escala.
La Viuda agafà dos espills grans: l’un el posà a la finestra i l’altre el col·locà de manera que reflectia el que es veia al superior. Per explicar-ho millor: si un home té una ferida a les espatles, com se la podrà veure? Agafant dos espills i posant-ne un a la paret i l’altre enfront del primer de manera que el puga veure. Aleshores la nafra es reflecteix en el primer espill i d’aquest a l’altre.
Després d’haver fet açò, la Viuda deixà Tirant en la cambra, se n’anà a palau, trobà la princesa que era al llit i li digué:
—Alceu-vos, senyora, que el senyor emperador m’ha manat dir-vos que els metges han ordenat que no dormiu tant, ja que dormir després de dinar i en temps de calor pot portar moltes malalties.
Quan la princesa s’alçà, es vestí una gonella (túnica) de brocat (fils d’argent i d’or), però anava tota descordada, sense cap roba als pits i amb els cabells escampats per les espatles. Aleshores li digué la Viuda:
—Els metges creuen convenient que baixeu a l’hort per veure la verdor. Allí farem jocs perquè us passe la son. Tinc unes vestidures de la festa del Corpus que representen el vostre hortolà. Plaerdemavida, a qui agraden molt aquests jocs, se les posarà i us animarà amb les seues acostumades xerrameques (dir coses poc transcendents).
Aleshores la princesa, la Viuda i les dues donzelles davallaren a l’hort mentre Tirant estava constantment mirant l’espill. Llavors veié venir la princesa i asseure’s prop d’una séquia. La Viuda havia previst bé tot el que li faria falta i també se les enginyà perquè l’hortolà no fos a l’hort. Llavors la Viuda ajudà a vestir-se Plaerdemavida amb la careta de l’hortolà i amb les robes d’aquell. Després la donzella entrà per la porta de l’hort.
Quan Tirant la veié entrar, veritablement pensà que es tractava del moro hortolà, ja que portava al coll una aixada i havia començat a cavar. A l’instant, s’acostà a la princesa, s’assegué al seu costat, li agafà les mans i començà a besar-li-les. A continuació li posà les mans sobre els pits i li tocà les mamelles mentre li feia requestes d’amor. A tot açò, la princesa feia grans rialles. Després “l’hortolà” s’acostà tant que li posà les mans sota les faldes, mentre totes reien a causa de les raons que deia Plaerdemavida. La Viuda, en aquells moments, es girava de cara a Tirant, torcia les mans i escopia a terra mostrant sentir un gran fàstic i dolor pel que feia la princesa. Penseu com es devia sentir el mesquí de Tirant que el dia anterior estava tan content d’haver aconseguit tan alta senyora com a esposada i ara havia vist amb els seus ulls la causa del seu dol i del seu dolor! Pensant per a si mateix que els espills representaven malament el que havia vist, els trencà per veure si al seu interior hi havia alguna cosa feta per art de nigromància (art d’endevinar el futur invocant els morts), però no hi trobà res del que buscava. Llavors volgué pujar a la finestra per veure quina fi tindrien aquells afers, però com que no hi havia escala, no tingué més remei que agafar el banc de davant del llit, col·locar-lo verticalment i, amb una corda que tallà de la cortina, la passà per la biga de manera que pogué pujar-hi. Llavors veié com el negre hortolà s’emportava de la mà la princesa cap a una cambra que hi havia en l’hort on es guardaven els estris i dormia l’hortolà.
Plaerdemavida entrà a la cambra amb la princesa i estigueren una estona rebolicant en una caixa que contenia les robes del moro.
D’aquesta manera la ignorància de la princesa donà lloc a la malícia de la Viuda.
Havent vist Tirant un cas tan nefandíssim (horrible, malvat), caigué en grans pensaments i amb veu miserable i plena de dolor començà a lamentar-se d’aquesta manera:
—Oh fortuna, enemiga de tots aquells que desitgen viure honestament! Per què has permés que els meus ulls hagen vist una cosa que mai no podria haver-se pensat que fos possible? En què t’he ofés que en les batalles em fas vencedor i en els afers de l’amor sóc l’home amb més mal fat (destí ineludible) que mai haja nascut? Just ara que m’havies lligat amb un matrimoni que sols meresc pels meus afanys has permés que haja estat deshonrat per un home de la més vil condició i enemic de la nostra santa fe catòlica. Oh senyora princesa, quanta maldat hi ha en la teua ànima que després d’haver-me lligat m’has agreujat sense temor de Déu ni de ton pare, ni tampoc de mi, que sóc el teu marit, a qui més li toca l’interés. Mai no hauria cregut que una donzella tan jove tingués tan poca vergonya i tant d’atreviment per a cometre un crim tan abominable. Ai de mi, trist desventurat, que de manera tan vil he estat rebutjat per la meua senyora!
Llavors entrà la Viuda Reposada, la qual s’havia aturat a la porta escoltant les lamentacions de Tirant i digué per a si: “Per fi s’han esdevingut les coses que jo havia iniciat”.
1. Quina funció tenen en aquest fragments els espills?
Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo bany de la Princesa.
Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquessa; e com l'Emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà-lo dins lo retret. E hi havia una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués respirar.
Aprés que hagueren sopat, les donzelles deixaren a la Princesa dins lo bany que allí tenien aparellat, davant la caixa on Tirant estava. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixa-la un poc oberta e posà roba a sobre perquè neguna de les altres no ho vessen. La Princesa es començà a despullar, e Plaerdemavida la parà al lloc on Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida prengué una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota la sua persona a la princesa e deia-li:
-A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans així com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si el feien senyor del realme de França.
-No cregues tu això -dix la Princesa- més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu fas.
-Oh Tirant senyor, on sou vós ara? ¿Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora Princesa; jo els bese en nom de tu, qui ets dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca: jo la bese per tu. Vet ací les sues cristallines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant vet aci lo seu ventre, les cuixes e lo secret. ¡Oh trista de mi, que si home fos, ací voldria finir los meus darrers dies! Oh Tirant, on est tu ara? Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací on jo toque, e altri no.
Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho raonava, e venien-li grans temptacions de voler eixir de la caixa. Com hagueren estat així un poc burlant, la Princesa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que es despullàs e que entràs dins lo bany ab ella.
-No ho faré sinó ab una condició.
-Quina serà? -dix la Princesa.
-Que comporteu que Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau.
-Calla, que est folla! -dix la Princesa.
-Senyora, feu-me tanta la mercè que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no ho sabés, e el trobàsseu al vostre costat, què diríeu?
-Què li tenia de dir?- dix la Princesa-. Pregar-li que se n'anàs, e si anar no se'n volia, cridaria per no ésser difamada.
-A la mia fe, senyora -dix Plaerdemavida-, així ho faria jo.
E estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, e la Princesa la pregà que es banyàs ab ella. La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermelles e al cap un capell de lli. E encara que ella tenia molt bella persona e ben disposta, amb les calces vermelles e lo capell semblava que fos un diable.
Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa.
Lo bany acabat, portaren la Princesa a la cambra e se posà en lo llit per dormir. La Viuda anà-se´n en la sua cambra ab les altres donzelles. Com totes foren adormides, Plaerdemavida llevà's del llit i en camisa tragué a Tirant de la caixa, e secretament lo féu despullar que neguna no ho sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven.
-Quina cosa és aquesta? -dix Plaerdemavida-. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. En les batalles no teniu temor de tots los hòmens del món, e ací tremolau per la vista d'una sola donzella. No temau cosa neguna, que jo seré tostemps ab vós e no me'n partiré.
-Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, que jo seria més content d'entrar en combat a ultrança ab deu cavallers, que no cometre semblant acte.
La donzella lo pres per la mà, i ell tot tremolant la seguí e dix:
-Donzella, la mia temor és de vergonya pel molt bé que vull a ma senyora. Més estimaria tornar-me'n que anar més avant, e jo desitge ans la mort que la vida que fer ofensa a sa majestat. Adquirir-la voldria ab amor més que no ab dolor. Per Déu e per mercè vos prec, virtuosa donzella, que ens en tornem. E no penseu, donzella, que jo per sola temor ho deixe, mes per l'extrema amor que a sa altesa li tinc.
Plaerdemavida pres molta ira en les paraules de Tirant, e essent molt malcontenta d'ell, e soltà’l de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida l'havia deixat, e no sabia on era perquè llum en tota la cambra no havia, e així lo féu estar per espai de mitja hora en camisa e descalç: e tan baix com podia la cridava, e ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou l'havia fet refredar, pres-li'n gran pietat, acostà's a ell e dix-li:
-Així castiga hom los qui són poc enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella li puga desplaure ser amada? E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir; mas, quan siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ¿No sabeu vós que si adquirir voleu dona o donzella no tingau vergonya ni temor.
-Per la mia fe - dix Tirant-, donzella, vós m'haveu donat més notícia de les meues faltes que no ha fet jamés negun confessor per gran mestre en teologia que fos! Prec-vos que em porteu prestament al llit de ma senyora.
Plaerdemavida el portà e feu-lo gitar al costat de la Princesa. Com Tirant se fou gitat, dix la donzella que estigués segur e no es mogués fins que ella lo hi digués. E ella se posà al cap del llit dempeus, e lo seu cap posà entre Tirant e la Princesa, e ella tenia la cara mirant a la Princesa e la despullà de la camisa, e pres la mà de Tirant e posa-la sobre los pits de la Princesa, e aquell toca-li les mamelles, lo ventre e d’allí avall.
La Princesa despertá's e dix:
-Val-me Déu, i com est de pesada! Mirau si em pot deixar dormir.
Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí:
-Oh com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les.
-Toca on vulles -dix la Princesa-, e no poses la mà tan avall com fas.
-Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cos que meu és -dix Plaerdemavida-, que jo só ací en lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, e on est tu? Que si tenies la mà on jo la tinc, com series content!
E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la Princesa, e Plaerdemavida tenia la sua mà sobre lo cap de Tirant, e com ella veia que la Princesa s'adormia, fluixava la mà e llavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, estrenyia lo cap a Tirant i ell s’aturava. En aquest deport estigueren per mes espai d'una hora, i ell tostemps tocant-la. Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixà del tot la mà a Tirant, i ell volgué dar fi a son desig, e la Princesa se comença a despertar, e mig adormida dix:
-Que, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?
La princesa obri los ulls i veié que no era Plaerdemavida sinó Tirant e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca, e dix-li a l'orella:
-Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona: que no ho senta la senyora Emperadriu; callau, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se deixarà morir.
-Oh!, maleita sies tu -dix la Princesa-, ¡e no has haguda temor de mi ni vergonya del món! ¡Sens jo saber res, m'has disposada en tan gran difamació!
-Ja, senyora, lo mal fet és -dix Plaerdemavida-; donau remei, em pareix que lo callar es lo mes segur.
E Tirant ab baixa veu la suplicava tant com millor podia. Ella, veent-se en tant estret pas, de l'una part la vencia amor, e de l'altra tenia temor, mas la temor guanyava. la Princesa cridà e lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada, e la Princesa no deia res, sinó que es defenia per a què la plasent batalla no vingués a fi. La Viuda s'assegué al llit e donà un gran crit e dix:
-I què és lo que teniu, filla?
La Viuda despertà totes les donzelles ab grans crits e també a l'Emperadriu. Totes se llevaren cuitadament, qui totes nues, qui en camisa, anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada, e a grans crits demanaren llum.
E en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven llum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà'l de lla e donà-li una corda de cànem perquè s’escapés per la finestra i caigués dins l'hort, i ella prestament se'n tornà, e tancà la finestra del retret e anà on era sa senyora. E Tirant lligà fort la corda, e ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut no s’adonà que la corda no arribava a terra; deixà's anar per la corda avall i es quedà penjant a molta altura. Com los braços no li podien sostenir lo cos, caigué i donà tan gran colp en terra que es rompé la cama.
