DELS ORÍGENS DE LA LLENGUA ALS PRIMERS TEXTOS

Per a parlar de l’origen de la llengua cal retrocedir a l’episodi històric conegut com Romanització, és a dir, al període desenvolupat entre el 218 a.C. i el 476 d.C. data de la caiguda de l’Imperi Romà. 

Durant aquest interval, les tropes romanes es van assentar sobre bona part de l’Europa actual i del nord d’Àfrica, on implantaren els seus costums i tradicions, les institucions, així com el seu sistema legal i la seua llengua: el llatí, concretament el llatí vulgar, propi de la parla dels soldats, comerciants i colons que s'assentaren en aquest territori.

El llatí vulgar era un registre oral, inestable i divers, obert a canvis i evolucions en tots els nivells de la llengua (fonètica, lèxic i gramàtica), en contraposició al caràcter fixe de la llengua literària culta. 

Val a dir que el llatí va impactar de manera distinta en cada territori conquerit pels romans. Les terres costaneres van experimentar assentaments més nombrosos i prolongats en el temps, en contraposició a les zones menys accessibles o amb menor possibilitats d'explotació de recursos. 

La caiguda de l’Imperi Romà el 476 d.C. va accelerar el procés evolutiu i de fragmentació de la llengua, en desaparéixer el poder central que mantenia la unitat cultural i lingüística. 

Altres condicionants significatius per a la formació de les diverses llengües romàniques van ser: 

- L'aportació de les llengües dels pobladors previs a la romanització (substrat)

- La procedència dels invasors posteriors a la caiguda de l’Imperi Romà (superstrat)

- La intensitat de les relacions comercials amb les terres veïnes, sovint derivades de les circumstàncies geogràfiques, més o menys accessibles (adstrat).

Entre els ss.V-XIII es produeix el procés de formació del català, quan la complexitat de circumstàncies que acabem de veure van determinar que en cada territori començara a fer-se evident com allò que es parlava no era llatí sinó una nova llengua. 

Entre els ss.X i XII la llegua segueix el procés de maduració. Encara que els parlants de l’Europa cristiana ja es comunicaven amb una llengua romànica, els usos cultes estaven reservats per al llatí, de fet les primeres mostres d’escrits en llengua pròpia de les nostres terres són escasses i tardanes, del s.XII-XIII: 

• -  De caràcter religiós. Les Homilies d’Organyà, recull de sermons

• -  De tipus legal. Llibre jutge; una traducció del dret visigòtic

Actualment considerem llengües romàniques les següents: gallec, portuguès, castellà, català, asturlleonés, aragonés, occità, francès, francoprovençal, reto-romànic, italià, sard, romanés i dàlmata -actualment desapareguda-, que es parlava a les costes de Dalmàcia.