CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL
Anomenem edat mitjana a un període d'aproximadament deu segles que va de la caiguda de l'Imperi Romà (476 dC) a finals del s. XV. És l’etapa entre l'edat antiga i l'edat moderna.
Per als europeus de l’edat mitjana només existia el seu continent i part d’Àfrica i d’Àsia. Així, per a un valencià, les notícies d’exploradors que havien arribat fins a la Xina o a l’Àfrica eren sols llegendes.
No tenien uns coneixements massa encertats del món, en canvi, no se sentien ignorants ja que pensaven que tot el que els calia saber ho podien explicar les paraules de la Bíblia i la doctrina de l’església. Aquesta és la mentalitat coneguda amb el nom de teocentrisme.
En aquest punt, la influència de l'església fou clau a l'hora d'impregnar la societat de l'esperit religiós i va exercir de principal focus de difusió i de conservació de la cultura medieval.
LA SOCIETAT MEDIEVAL
Es basava en un sistema d’estaments amb fortes desigualtats. Aquestes classes es dividien en privilegiades i no privilegiades entre les que s'establia una relació de feudalisme i vassallatge.
- El rei governava i tenia poder absolut
- La noblesa constituïa una minoria que acumulava grans riqueses i privilegis i exercia un fort domini sobre la resta de classes socials.
- Els clergues dominaven la cultura escrita i exercien el poder de control del pensament de la societat; actuaven de censors dels comportaments no cristians.
- Els burgesos (artesans i comerciants) i gaudien d’un cert poder i de riqueses.
- El poble, integrat pel grup més nombrós, era analfabet i sotmès a l’esclavitud quasi total i a unes condicions miserables establertes pel rei, noble o clergue sota la jurisdicció del qual vivien.
ELS ORÍGENS DE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES
Per a parlar de l’origen de la llengua cal retrocedir a l’episodi històric de la Romanització, terme que remet al període desenvolupat entre l’any 218 a.C. i el 476, la data de la caiguda de l’Imperi Romà.
Durant aquest interval les tropes romanes es van assentar sobre bona part de l’Europa actual i del nord d’Àfrica, i implantaren en els territoris conquerits els seus costums i tradicions, les institucions romanes i la llengua: el llatí, concretament el llatí vulgar, propi de la parla dels soldats, comerciants i colons.
El llatí vulgar era un registre inestable, en contraposició al caràcter fix de la llengua literària culta. A més, la diversa procedència dialectal dels conqueridors afavorí que la llegua implantada mostrara canvis entre unes terres i altres.
A partir de la caiguda de l’Imperi Romà, el 476 d.C el procés de fragmentació lingüística es va accelerar, en desaparéixer el poder central que mantenia la unitat cultural i lingüística. Altres condicionants significatius van ser:
- Les llengües dels pobladors previs a la romanització (substrat lingüístic)
- Les llengües dels invasors (superstat lingüístic)
- Les circumstàncies geogràfiques segons es tractara de zones més o menys accessibles
- El grau de relacions comercials que establertes amb les terres veïnes (adstrat lingüístic)
El període entre els ss.V-VIII es coneix com el de formació de les llengües romàniques, durant el qual aquestes circumstàncies van determinar que en cada territori començara a fer-se evident com allò que es parlava ja no es podia considerar llatí sinó una nova llengua.
Actualment considerem les següents: gallec, portuguès, castellà, català, asturlleonés, aragonés, occità, francès, francoprovençal, reto-romànic, italià, sard, romanés i dàlmata, actualment desapareguda, que es parlava a les costes de Dalmàcia.
Entre els ss.X-XI la llengua segueix el seu procés de maduració. Encara que els parlants de l'Europa cristiana ja es comunicaven amb una llengua romànica, els usos cultes estaven encara reservats al llatí. De fet, les primeres mostres d'escrits en llengua pròpia de les nostres terres són del segle XII:
- Les Homilies d'Organya, recull de sermons religiosos de la seu d'Organyà.
- Llibre jutge, traducció d'un codi legal de dret visigòtic.
ELS ORÍGENS DE LA LITERATURA
Tot i que els parlants de l’Europa cristiana ja es comunicaren amb una llengua romànica, el llatí continuava considerant-se la llengua de cultura per als usos cultes.
Pel que fa als textos literaris, tenim constància de l'existència de nombroses produccions que comparteixen els següents trets:
- Transmissió oral: hi havia poca gent que sabia llegir de manera que la literatura es difonia de manera oral, mitjançant cançons o recitacions dels joglars.
- Autor anònim: els creadors medievals no solen signar les produccions.
- Intenció didàctica: la literatura s’utilitza per a donar exemple de bons comportaments, difondre els valors cristians o donar a conèixer episodis bèl·lics.
LA LÍRICA TROBADORESCA
Les primeres composicions de lírica culta feta a les nostres terres també són del s. XII, reben el nom de poesia trobadoresca i són composicions líriques creades pels trobadors i destinades a ser cantades pels joglars, sobretot en l'entorn de la cort. Els trobadors són de classe noble i gaudeixen d'alta formació, dominen l'art de versar i la composició musical. Cada trobador solia tindre el seu propi joglar. Els joglars, en canvi, són de classe social humil. Sovint dominen múltiples habilitats artístiques: malabars, acrobàcies, a més de bons rapsodes i coneixen el llenguatge musical. Portaven una vida ambulant per interpretar les creacions dels trobadors i també per transmetre notícies, de forma que exercien un paper vertebrador del territori.
La llengua escollida pels nostres autors per a les seues creacions trobadoresques fou l'occità (o provençal). S'inspiraven en les produccions dels trobadors del sud de França (Occitània) i utilitzaven la seua llengua ja que es considerava de major prestigi per a la lírica. Ara bé, en realitat la llengua que utilitzaven els trobadors d’Occitània no era exactament l'occità, sinó una koiné; una variant lingüística artificial de la cort i específica per a la poesia. Són exemple d'aquesta koiné les següents paraules: cobles (estrofes), lonh (lluny), serf (servent, vassall), trobar (versar) o senhal (pseudònim de la dona a qui es dirigia els versos).
L'AMOR CORTÉS
"L'amor és una invenció del segle XII i la dona i l'home occidental han estat fent l'amor i enamorant-se al dictat dels poetes, sense saber-ho i sense haver-los llegit".
Joan Fuster
L'amor cortés naix en l'ambient aristocràtic i va lligat a una mentalitat de classe. L'essència de l'amor cortès és que entre les primeres manifestacions de desig i la consecució de la relació sexual, hi ha un llarg interval dedicat a l'expressió del plaer dels sentiments.
Durant l'Edat Mitjana l'amor no era massa freqüent entre els matrimonis nobles ja que els casaments es feien per interessos polítics o militars de les famílies, per tant, l’amor solia expressar-se fora del matrimoni. Els protagonistes del joc amorós són un cavaller que tria una dama noble a qui enamorar i la pròpia dama casada, i entre ambdós es desenvolupa una relació d’amor adúlter sota aparença d'amor platònic. El cavaller pretén aconseguir el seu amor i lluita per ella per tal d'obtenir una paraula o un gest de reconeixement. L'amor cortés s'entén, per tant, com una relació eròtica i amorosa gratuïta, sincera i lliure i, al mateix temps, es troba fora de les normes socials, de manera que es tracta d'una relació clandestina i arriscada i ambdós enamorats havien de ser discrets.
En realitat l'amor cortés consisteix a aplicar l’esquema de la relació feudal entre senyors i vassalls al vincle amorós. Així, el trobador s’identifica amb el vassall i escriu composicions d’amor per conquerir la dòmina (dama), a qui jura servei i fidelitat amb actitud de súplica.
La relació es desenvolupa davant els ulls d'uns testimonis anomenats lausangers, els criats del marit que vetllen per la conservació de la castedat de l'esposa i no dubtaran d’alertar al senyor, o gilós, de l’engany. Així mateix, el trobador compta amb un amic i confident; el gaita, que l’ajudarà i encobrirà la parella.
En qualsevol cas, si un trobador era descobert podria patir greus repercussions com diu la llegenda que li va succeir a Guillem de Cabestany i la seua estimada Saurimonda al castell de Rosselló. Llegenda del cor menjat.
PROCÉS D'ENAMORAMENT
El trobador s'enamora de la dama només veure-la però no serà correspost de seguida sinó que deurà conquerir-la mitjançant les seues composicions amb les quals anirà guanyant-se la seua estima i superant diverses fases abans de la consecució de la relació.
- Fenhedor: el trobador sent gran timidesa i no s'atreveix a dirigir-se a la dòmina, així que practica l'amor de lonh, des de la llunyania.
- Pregador: el trobador venç la timidesa inicial i comença a fer-li arribar poemes de requeriment del seu amor. En aquest punt, de vegades la dòmina el rebutja donat que ha de demostrar ser virtuosa i guardar el seu honor de calúmnies i gelosies que podrien arribar al seu marit. El trobador comprén la situació i demostra discreció per ser digne del seu amor. Ell continua estimant-la i pregant-li correspondència però si continua sense obtenir resposta, es lamenta i sent que acabarà morint a causa del seu desig insatisfet. En ocasions el trobador ha declarat considerar ingrata a la dama.
- Entenedor: la dama es mostra receptiva i naix entre ells una complicitat perfecta. Fruit del vincle d’amor ella li tramet una penyora d'amor (una cinta, un floc de cabells, un mocador o també diners) i ell es comporta heroicament per demostrar-li que l'estima per sobre de tot.
- Drutz o fach: la parella manté relacions sexuals.
LES TROBAIRITZ
Les trobairitz eren dones poetes contemporànies dels trobadors que constituïen una xicoteta elit que accediren a la cultura i a l'escriptura. Es coneix almenys una vintena de trobairitz entre les quals destaca Beatriu, Comtessa de Dia, o també Azelaïs de Porcairagues i Clara Anduza. Algunes d'elles, van arribar a esdevenir autèntiques muses de La Cort d'Alfons X.
Les seues creacions també s’emmarquen dins el corrent literari de l'amor cortés i, per primera vegada, la poesia trobadoresca transformava el discurs poètic. Ara eren elles les amants en lloc de les estimades i ells constituïen el seu objecte de desig, i les relacions eren igualment il·lícites. Sovint les seues poesies sorprenen pel realisme i les referències directes a l'amor i l’erotisme. En casos com aquests, la vida de les trobairitz és analitzada i jutjada, i sovint els seus versos han estat prova suficient per titllar-les de llibertines.
-
Digues si són veritables o falses les següents afirmacions.
-
a) Els trobadors catalans escriuen en la llengua del sud de França: occità (o provençal).
-
b) Els trobadors mai manifestaven la seua autoria.
-
c) Els joglars eren els encarregats de difondre les composicions mitjançant el cant.
-
d) La poesia trobadoresca té com a únic tema l’amor.
-
e) Les trobairitz eren les dames a qui dedicaven poemes els trobadors.
-
f) La composició anomenada sirventés servia per molestar els adversaris i riure d’ells.
-
g) El principal gènere de la poesia trobadoresca és la cançó.
-
-
Per què els trobadors catalans no escrivien en la seua pròpia llengua?
- Explica què és l’amor cortés. Cal que inclogues la següent informació: tema, idealització de la dona, connexió entre la societat feudal i les relacions amoroses, els i les protagonistes i les seues emocions.
Relacioneu els noms de les composicions amb les seues definicions.
Sirventés - Plany - Alba - Pastorel·la - Balada i dansa - Cançó - Joc partit
- Composicions amoroses destinades a ser ballades:
- Diàleg amorós entre una pastora i un cavaller que la festeja:
- És el poema d’amor típic trobadoresc. El trobador es declara vassall de la dama de la cort,
el nom de la qual s’amaga darrere d'un senyal (pseudònim):
- Poesia moral o d’atac personal o de contingut ideològic:
- Debat entre trobadors sobre qui és millor versador o qui té més conquestes amoroses:
- Cant de lloança i de lamentació a la mort d’un senyor o amic:
- Poema que evoca els sentiments dels amants en acomiaden després de passar la nit junts:
5. Llegiu els poemes i realitzeu les preguntes.
a) Justificació del gènere de la poesia trobadoresca al qual pertany cada poema.
b)Tema o idea principal que transmet
c) Resum del contingut
d) Recursos estilístics
e) Estructura externa: estrofa, mètrica i rima
1. Aniré allà, si us plau, o no
qu'en mi no hi ha dret ni raó,
més que la d'un serf, (vassall)
que Déu em perdoni,
pus mos mans dins les vostres tinc
e de vos servir no em retinc.
Doncs en mi non a res meu,
feu de mi com la dama noble
amb el que és seu.
Sóc vostre sense cap pretext,
per la bona fe que us vaig prometre.
Guillem de Berguedà
2. Faré cançoneta nova
pluja o vent l’anhel no em roba.
Midons vol tenir la prova
del mode de com jo l’am.
I si em posa a plet o jova (treballs d’obligació feudal)
no em desfaré del lligam.
M’hi he donat, no en sóc lliure,
que en sa llista em pot escriure.
I fadat, mon cor es lliure (encantat, encisat)
a la bona dama que am;
car sense ella no puc viure,
del seu amor tinc gran fam. [...]
Guilhem d’aquitània
3. Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.
Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida. [...]
Beatriu, la Comtessa de dia
4. Fa poc, vora d’una pleta (espai tancat per un mur de pedra per a la pastura del ramat)
Jo viu una pastoreta
Molt bella, primmiradeta, (delicada en el tracte)
que era filla de vilana;
vestia pellissa neta, (peça de vestir folrada de pell)
gran gonella, manteleta, (túnica llarga i cenyida / capa curta que usaven les dones)
esclops i mitges de llana. [...] (socs, sabates de fusta fetes d’una sola peça)
Marcabrú
5. Cançoneta lleu i blana
lleugereta, gens ufana,
jo faré del meu Marqués,
del traïdor de Mataplana,
que és d’engany farcit i ple.
Ai, Marqués, Marqués, Marqués,
D’engany sou farcit i ple.
[...]
Marqués, qui en vós confia
no té amor ni companyia;
li caldria que es guardés
tant si fos en clar de dia
ni de nit amb vós anés
Ai, Marqués, Marqués, Marqués,
D’engany sou farcit i ple.
Guilhem de Berguedà
***************
6. Canto plorant, ple de tristor,
per la dolença que m’ha pres
havent-se mort el meu Marqués,
En Ponç, el pros de Mataplana,
que era després, franc e cortés,
ornat de bons capteniments,
considerat un dels millors
que a Sant Martí de Tors mai fos
fins tocar la terra plana.
[...]
Marqués, per tant desamor
i d’ira que ens havia encés,
hagués volgut, si a Déu plagués,
que, abans d’eixir de Mataplana,
féssim les paus per sempre més;
ara tinc molts remordiments
perquè no us vaig prestar socors
tot defensant-vos sense pors,
de mans de gent tan inhumana.
Guilhem de Berguedà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada