LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES (TEORIA)
Al llarg dels segles, la humanitat ha volgut deixar constància de la seua existència mitjançant l’art, la tècnica o la paraula i, entre els documents que hem heretat es troben els textos historiogràfics; escrits que retracten la història.
Al final del segle XIII, la Corona d’Aragó va completar la seua expansió peninsular i va iniciar l’expansió per la Mediterrània occidental. Els primers textos narratius importants en català són les quatre obres historiogràfiques escrites en català durant els segles XIII i XIV, gràcies a les quals coneixem bona part dels fets més rellevants de la Corona de Catalunya i Aragó, com ara l’expansió cap al sud o les campanyes per la Mediterrània.
- Llibre dels fets, de Jaume I el Conqueridor
- Llibre del rei en Pere e dels seus antecessors passats, de Bernat Desclot
- Crònica, de Ramon Muntaner
- Crònica de Pere III el Cerimoniós, de Pere III el Cerimoniós
CARACTERÍSTIQUES
A) Llengua:
Paral·lelament a la redacció de les cròniques i sota el mandat de Jaume I, va sorgir l’anomenada Cancelleria Reial; l’organisme administratiu dels reis de la Corona de Catalunya i Aragó, que té com a precedent l’Escrivania reial aragonesa i comtal catalana.
En la voluntat del monarca hi havia que la corona recollira en llegua pròpia els documents del regne. La societat culta de l’època va prendre els documents de la Cancelleria Reial com a model de normativa lingüística, per això els autors de les cròniques deixen de banda el llatí i opten per escriure amb aquest model unificat, que arribava a tots els punts del domini lingüístic i que tenia el prestigi de ser la llengua del rei.
B) Finalitat ideològica:
Entre les pàgines d’aquestes obres podem trobar referències a la història, al·lusions polítiques i testimonis en 1a persona que contribueixen a la cohesió de les terres de la corona i a la unitat de la llengua.
Entre els objectius principals hi ha:
- Deixar constància dels fets i del poder de la Corona de Catalunya i Aragó
- Fomentar el sentiment patriòtic cap a la corona
- Exercir de recurs propagandístic de la política reial
- Justificar les accions i decisions dels reis
- Donar exemple de comportament als successors dels reis i a la societat
C) Autoria:
Els cronistes són els propis monarques o persones pròximes als reis, que escriuen d’allò que observen i viuen, o bé es documenten convenientment en textos històrics anteriors per demostrar la veracitat del que escriuen. Amb això la narració s’humanitza i s’omple d’anècdotes personals, de reflexions i de passions íntimes.
D) Protagonisme:
El fet que estiguen protagonitzades pels reis fomenta el valor propagandístic. El monarca intenta deixar escrita la seua versió dels fets, sovint parcial, i justificar les seues actuacions.
E) Interés literari
Tot i el seu objectiu ideològic, les cròniques contenen elements literaris com ara la recreació dels fets narrats, el ritme, l’estructura narrativa o la inclusió de diàlegs, a més d’incloure certes dosis de ficció. No debades es consideren precedents de la novel·la, de fet, les més importants de la nostra literatura: Curial e Güelfa i Tirant lo Blanch van prendre com a models narratius la crònica de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner, respectivament.
F) Providencialisme
Llevat de la crònica de Bernat Desclot, les al·lusions a la providència divina són constants en les cròniques, de fet, moltes de les accions reials es recolzaven en la voluntat divina, sentiment propi de la societat teocèntrica medieval.
G) Trets lingüístics
-Polisíndeton: abundància de nexes; concretament de la conjunció copulativa “e” per enllaçar oracions simples.
-Ús del “nos” majestàtic amb que els monarques es refereixen a si mateixos.
REIS DE LA CORONA D'ARAGÓ (informació accessòria per conéixer l'abast de cada crònica)
• Ramon Berenguer IV (1137-62) fill de Ramon Berenguer IV• Alfons I d'Aragó (1162-96) fill de l'anterior
• Pere I el Catòlic (1196-1213) fill de l'anterior
• Jaume I el Conqueridor(1213-76) fill de l'anterior
• Pere II el Gran (1276-85) fill de l'anterior
• Alfons II el Franc o el Liberal (1285-91) fill de l'anterior
• Jaume II el Just) (1291-1327) germà de l'anterior
• Alfons III el Benigne (1327-36) fill de l'anterior
• Pere III el Cerimoniós o el del Punyalet (1336-87) fill de l'anterior
EL LLIBRE DELS FETS, de JAUME I EL CONQUERIDOR
Cronològicament és el primer dels quatre textos historiogràfics i la primera obra autobiogràfica europea. En qualsevol cas, no podem considerar Jaume I com l’autor de la crònica en sentit modern, és dir, com a redactor material de l’obra, però sí el responsable ideològic. Ell mateix la dictà a algun escrivà que recollia els seus testimonis, i alguns aspectes com l’espontaneïtat, la riquesa de detalls i el to íntim, així com les repeticions i les oracions inacabades o mal construïdes, revelen que aquesta crònica és producte d’una narració oral.
En el Llibre dels fets, Jaume I es centra en ell mateix i el seu regnat, conscient d’haver introduït canvis rellevants en la corona. Després de la mort del seu pare a la batalla de Muret, havia heretat un regne profundament degradat des del punt de vista polític i econòmic, que va aconseguir redreçar. A més, va reorientar la política del casal de Barcelona, va renunciar als seus territoris d’Occitània i va dirigir l’expansió de la corona cap al sud, amb les conquestes de València i Mallorca.
Jaume I relata les dificultats que envoltaren la seua biografia des del moment mateix del seu engendrament i, sobretot, en l’inici del seu regnat quan només comptava amb 9 anys i es trobava envoltat de parents i consellers poc fiables, així com de nobles rebels, fins que va aconseguir imposar la seua autoritat. Tots aquests detalls reforcen la imatge llegendària del monarca com a únic capaç de construir una corona poderosa.
A més, la crònica de Jaume I mostra un profund sentiment religiós, per al rei, la voluntat de Déu es manifesta en totes les decisions i també en la sort del monarca en els fets d’armes; tant si la corona sortia victoriosa com si perdia era per l’acció de Déu. Per a Jaume I l’ajuda divina era el millor garant front a l’enemic. D’altra banda, el protagonista i heroi és sempre el rei el qual fa ús del plural “nos” majestàtic per referir-se a si mateix.
De vegades els fets d’armes són contats amb minuciositat fins i tot els detalls més desagradables com ara les ferides sagnants i el patiment. Entre les característiques lingüístiques, destaca el polisíndeton (abundància de nexes).
A diferència de les altres cròniques, Bernat Desclot no pren part de la història, de manera que ofereix una visió objectiva, fins i tot distant i freda, que es tradueix en el fort dramatisme de les accions narrades. Aquest ingredient èpic augmenta en descriure els fets d’armes del regnat de Pere II, contemporani a l’autor.
CRÒNICA, de RAMON MUNTANER
Aquesta crònica és la que més regnats relata, fins un total de cinc; comença amb el de Jaume I i continua amb els dels seus successors: Pere II el Gran, Alfons II el Franc, Jaume II el Just i Alfons III el Benigne.
Ramon Muntaner, diplomàtic i cavaller d’ofici, concep la crònica com un llibre de memòries documentat en els textos precedents i reforçat per la seua visió dels episodis que va viure de primera mà. Segons ell mateix expressa a la crònica, va començar la redacció a l’alqueria que tenia a Xirivella “que és en l’horta de València”.
L’estil proper amb què relata els fets i les múltiples aventures que va viure fan de la seua crònica un text pròxim a la novel·la, a més, Muntaner va redactar la crònica per ser llegida en veu alta i així ho demostra l’abundant presència de recursos propis de la transmissió oral que ja utilitzaven els joglars per mantenien l’atenció del públic. L’autor estableix una relació directa i dinàmica amb el suposat públic com ens donen a entendre les interpel·lacions, preguntes i respostes com: “que us diré?” o “ara oireu”, a més dels refranys, els girs populars o el to entusiasta. Així mateix mostra una gran estima per la llengua catalana, o com ell l’anomena a la crònica: bell catalanesc.
D’altra banda, Muntaner vol deixar constància dels seus mèrits al servei dels reis i la crònica destaca pel fort sentiment patriòtic, molt present en l’exaltació dels diferents reis de la corona catalanoaragonesa que són retractats com els escollits i protegits per Déu. L’autor afirmava que aquesta protecció transcendia a aquells que servien convenientment als reis.
CRÒNICA DE PERE III EL CERIMONIÓS, de PERE EL CERIMONIÓS
El regant del rei Pere el Cerimoniós fou una època d’esplendor de les lletres catalanes, cosa que va motivar l’interés del monarca. Aquest va manar a fer nombroses traduccions i fomentà la redacció de textos historiogràfics, a més, va impulsar una reforma de la Cancelleria Reial que va contribuir a la creació d’una llengua literària unificada, clara i elegant.
L’obra comença amb un pròleg, al qual segueixen set llibres o apartats en què els fets narrats més rellevants són la reincorporació del regne de Mallorca i del comtats del Rosselló i la Cerdanya, així com la guerra de la Unió contra la noblesa aragonesa. El regnat de Pere el Cerimoniós fou un temps de constants revoltes, conspiracions, venjances i assassinats, i així ho reflecteixen el relat d’uns episodis que es caracteritzen per la crueltat i la sang freda de les escenes de batalles i també quan el monarca exerceix la seua autoritat i ho fa de manera despòtica i absolutista.
La crònica està redactada en to autobiogràfic i amb el tractament de “nos” majestàtic, de la mateixa manera que el rei Jaume I, i com ell, sabem que no la va escriure ell sinó diversos escrivans que sotmetien els escrits a la supervisió del monarca i aquest donava el vistiplau. Entre les pàgines de la crònica es pot llegir de manera detallada, a mode de diari personal, aspectes de la seua rutina i personalitat com les línies dedicades als seus pensaments i sentiments, o també les seues reaccions, les esperes, les accions de lluites o les estones d’avorriment esdevenien sovint el centre del relat.
(TEXTOS PER A COMENTAR)
Quan nos tornàvem en companyia dels homes, ens vam girar a la vila a mirar la quantitat de moros que hi havia fora de la muralla. Aleshores un ballester ens disparà i ens ferí amb el cairell al cap, prop del front, sobre el barret i la malla, però gràcies a Déu no ens traspassà el crani, sinó que la punta de la sageta ens eixí ben bé a la meitat del cap. I nos, amb la gran ira que teníem, donàrem tan gran colp amb la mà a la sageta, que la vam trencar. I la sang ens regalimava cara avall, i amb el mantell de la capa que nos dúiem ens la torcàvem i veníem rient, per tal que la host no es descoratgés. Vam entrar en una de les tendes on ens allotjàvem i se’ns inflaren la cara i els ulls; amb l’ull de la part en què érem ferits no hi vam poder veure durant quatre o cinc dies. Quan se’ns va desinflar la cara, vam cavalcar per tota la host, per tal que la gent no es desconhortara.
Jaume I, Llibre dels feits (adaptació) |
“Ací comença lo llibre en què en Bernat Desclot dictà e escriví dels grans feits e de les conquestes que faeren sobre sarraïns e sobre altres gents los nobles reis que hi ha en Aragó que foren de l’alt llinatge del comte de Barcelona”. Bernat Desclot, Llibre del rei en Pere e dels seus antecessors passats |
I el cavaller, que veié que els seus companyons eren morts, no tingué més ganes de viure... i a un donà un colp per mig la cara, que totes les dents i les barres li trencà, i caigué de seguida sobre l’altre que es trobava darrere, i com que l’altre no es pogué retenir, caigueren ambdós als peus de la torre i immediatament foren morts.
Bernat Desclot, Llibre del rei en Pere e dels seus antecessors passats |
I estant jo en una alqueria meua per nom Xirivella, que és a l’Horta de València, i dorment en el meu llit, a mi vingué en visió un prohom vestit de blanc que em digué: –Muntaner, alça’t i pensa de fer un llibre de les grans meravelles que has vistes que Déu ha fetes en les guerres on tu has estat. Ramon Muntaner, Crònica |
L’endemà, que era divendres, el dit mossén Bernat fou portat a la dita plaça, i en hora de tèrcia, públicament i a la vista de tota la ciutat, en la dita plaça, li fou tallat el cap. I, donant el cos a la seua sepultura, fou a nos tramés el cap, car així fou acordat pel nostre primogènit i per aquells del seu Consell.
Pere el Cerimoniós, Crònica de Pere III el Cerimoniós |
L’engendrament de Jaume I dins la crònica de Jaume I el Conqueridor
Ara contarem de quina manera nos fórem engendrats i de quina manera fou el nostre naixement. Primerament, de quina manera fórem engendrats nos.
El nostre pare, el rei En Pere, no volia veure la nostra mare, la reina. I s’esdevingué que una vegada el rei, el nostre pare, fou a Llates, i la reina, la nostra mare, fou a Miravalls. I vingué al rei un ric home, per nom en Guillem d’Alcalà, i prega’l tant, que el feu venir a Miravalls, on era la reina, la nostra mare. I aquella nit volgué el nostre senyor que nos fórem engendrats. I quan la reina, la nostra mare, se sentí prenys, se n’entrà a Montpeller. I aquí volgué nostre Senyor que fos el nostre naixement, a casa d’aquells de Tornamira la vespra de nostra Dona Santa Maria Candeler l’1 de febrer de 1208.
I la nostra mare, així que nos fórem nats, envia’ns a Santa Maria, i ens portaren en braços; i deien matines a l’església de nostra Dona; i així que ens entraren pel portal, cantaren Te Deum laudamus. I no sabien els clergues que nos havíem entrat allí, però entràrem quan cantaven aquell càntic. I després ens dugueren a Sant Fermí i allí cantaven Benedictus Dominus Deus Israel.
I quan ens tornarem a la casa de la nostra mare, estigué ella molt alegre d’aquests pronòstics que ens havien esdevingut. I feu fer dotze candeles, totes d’un pes i d’una grandària, i feu-les encendre totes ensems, i cada una posà sengles noms dels apòstols, i prometé a nostre senyor que aquella que més duraria, que aquell nom tindríem nos. I durà més la de sant Jaume ben bé tres dits de través que les altres. I per això i per la gràcia de Déu tenim nos per nom En Jaume.
I així nos hem vingut de part de la que fou la nostra mare i del rei en Pere, el nostre pare. I sembla obra de Déu, car les convinences que el nostre avi havia fet, de tenir aquesta per muller, s’esdevingué després d’aquella natura de l’emperador Manuel i del nostre pare, el rei En Pere, que per matrimoni es cobrés la fallida que en l’altre matrimoni havia estat. I més endavant, jaient nos en el bressol, tiraren per una trapa sobre nos un cantal, i caigué prop del bressol, però nostre Senyor ens volgué alliberar que no moríssim.
L’engendrament de Jaume I dins la crònica de Bernat Desclot
Aquest rei en Pere d'Aragó fou molt noble rei, i bon cavaller i valent d'armes, i era senyor de tot Carcassès i de Bederès fins a Montpeller, i marquès de Provença.
S'esdevingué que a Montpeller hi havia una dona que es deia dona Maria, que era dona de Montpeller, i era filla d'en Guillem de Montpeller i de la filla de l'emperador de Costantinoble. El pare i la mare eren morts, i era sense marit, però ja havia tingut marit. Els rics homes de Montpeller celebraren el seu consell, i digueren que bo seria que donassen marit a la dona. I es pensaren que bo seria que en parlassen al rei en Pere d'Aragó, que era veí seu i que confiava amb ells, i, si ell la volia prendre, més valia que la tingués ell, i seria major honor d'ells.
D'aquí avant aparellaren els seus missatgers i els trameteren al rei, i parlaren amb ell, i li donaren a entendre que Montpeller era noble lloc i que era en el cap de son regne, i que aquí podria tenir frontera als seus enemics. El rei va entendre les seues paraules i li abellí Montpeller, i prengué la dona per muller.
I, quan vingué a poc de temps, ell deixà la dona, que no volgué ésser amb ella ni volgué venir enlloc on ella fos, que es penedí perquè l'havia presa com a muller. Que ell era un dels més altius reis del món, i digué que molt s'era baixat en ella, com per sol Montpeller havia presa dona que no era filla de rei. Però aquesta dona era de molt bona vida i honesta, i agradable a Déu i al segle.
S'esdevingué que el rei estigué grans temps que no fou amb la dona. I, quan vingué a cap d'un gran temps, el rei era en un castell molt prop de Montpeller, i aquí amava una dona noble molt bella, i feu tant que la tingué per amiga. I en aquell castell ell se la feia venir per un seu majordom que era de Montpeller, que era el seu home de confiança en aquestes coses, tot i que era home bo i lleial. Madona na Maria de Montpeller sabé això, i trameté missatge a aquell majordom del rei, que era vassall seu, i vingué davant ella.
-Amic -digué la dona, muller del rei-, vós siau ben vingut. Jo us he fet venir a mi perquè vós sou mon home naturalment, i conec que sou home lleial i bo, i aquell en qui hom se pot fiar. Jo em vull confiar amb vós, i us pregue, que d'això que jo us diré, que vós m'hi ajudeu. Vós sabeu bé que el rei és mon marit i no vol ésser amb mi, de què jo sóc molt descontenta, no per altra cosa sinó per això que d'ell ni de mi no ha eixit infant qui fos hereu de Montpeller. Ara, jo sé que el rei té un afer amb una dona, i que se la fa venir en un castell, i vós sou el seu home de confiança. Per què jo us pregue, que quan vós li hagueu de portar la dona, que vingueu a mi i, tot privadament, que em poseu en la cambra en lloc d'ella, i jo em gitaré en el seu llit. I feu-ho de tal manera que no hi haja llum, i digueu al rei que la dona no ho vol, per tal que no siga coneguda. I jo tinc fe en Déu que en aquella nit engendrarem tal infant que serà gran bé i gran honor a tot son regne.
-Madona -digué el ric home-, jo estic disposat a fer tot el que vós em maneu, i majorment coses que siguen honor i profit de vós. I sapigueu, que això que vós m'haveu dit, jo ho portaré a acabament, però tinc molta por de provocar la ira del rei.
-Amic -digué la dona-, no us cal témer, que jo ho faré de tal manera que obtindreu més de bé i d'honor del que mai no heu tingut.
-Madona -digué el ric home-, grans mercés! I sapigueu que jo faré tot això que vós maneu, i, puix així és, no ho tardem més. Ara aparelleu-vos, que el rei ha establert que al vespre li porte aquella dona que vós sabeu, i jo vindré a vós, i d’amagat us portaré al castell i us ficaré en la cambra.
-Amic -digué la dona-, bé em plau això que dieu. Ara, doncs, aneu-vos-en i penseu en el vostre afer, i al vespre veniu a mi.
El ric home pres comiat de la dona i se n'anà. I, quan vingué al vespre, el rei parlà amb ell i li digué que li portés aquella dona, amb qui havia establert que aquella nit fos amb ell.
El ric home anà a la dona, i la portà amb una donzella solament i amb dos cavallers, i la ficà en la cambra del rei, i aquí ell la deixà. I la dona es despullà, i es ficà en el llit del rei i feu apagar tots els llums.
Quan el rei hagué sopat i tots els cavallers se'n foren anats, el rei se n'entrà en una cambra que era prop d'aquella on ell dormia, i aquí ell es despullà i es descalçà, i després, abrigat amb son mantell, en camisa, ell se n'entrà en aquella cambra on la dona sa muller estava gitada. I el rei es gità en el llit amb ella, sense llum que no hi hagué. I es pensà que fos aquella altra dona amb qui havia establert que vingués a ell.
Veus que el rei menà son solaç amb la dona sa muller, i ella no parlà gaire, per tal que no la reconegués fins que hagué jagut amb ella. I, en aquella vegada, l'emprenyà d'un fill. La dona era molt sàvia i certa, i immediatament conegué que era prenys i es descobrí al rei.
-Senyor -digué ella-, us pregue que no us siga greu, si aquesta nit vos he robada, que certament no ho he fet per cap malvestat ni per cap malvat desig que jo tingués, sinó per tal que de vós i de mi eixís fruit qui plagués a Déu i qui fos hereu de vostre regne. I sapigueu per veritat que, segons que jo crec, que jo he quedada prenys en aquesta hora. I feu escriure la nit i l'hora, que així ho trobareu.
Quan el rei va entendre que la dona era sa muller, es va quedar molt sorprès, però no ho féu veure, i va dir belles paraules a la dona fins al matí. I, al matí, es llevaren i estigueren ensems aquell dia, i després el rei cavalcà i se n'anà en Catalunya. I la dona engruixà, i estigué tant en aquell castell fins que parí i tingué un fill, i es va dir Jaume.
L’engendrament de Jaume I, dins la crònica de Ramon Muntaner
Manifestament hom pot entendre que la gràcia de Déu és i deu ésser amb tots aquells qui són descendents del senyor rei en Jaume, fill del senyor rei en Pere i fill de la molt alta dona madona Maria de Montpeller, ja que el seu naixement fou miracle senyaladament de Déu i per obra seua. I perquè ho sapiguem tots aquells que d’aquí avant sentiran aquest llibre, jo ho vull recontar.
Veritat és que el senyor Pere prengué per muller i per reina l’alta madona Maria de Montpeller, per la gran noblesa de llinatge i per la seua bondat, i perquè així passaven al seu poder la ciutat de Montpeller i la baronia, la qual tenia en vassallatge.
I per temps avant, el senyor rei en Pere, que era jove quan la prengué, per passions que tingué amb altres belles dones, estigué temps que no tornà amb la dita dona Maria; sinó que venia algunes vegades a Montpeller i no s’acostava a ella, cosa que tenia molt disgustats tots els seus súbdits, especialment els prohoms de Montpeller.
Una vegada s’esdevingué que el dit senyor rei en Pere vingué a Montpeller, i estant a Montpeller s’enamorà d’una bella dona de Montpeller, i per ella combatia en els tornejos i feia per ella tantes coses que a tothom donava a conèixer la seua passió. I els cònsols i els prohoms de Montpeller, qui saberen açò, feren venir un cavaller, que era l’home de confiança del senyor rei en aquests afers, i li digueren que si ell volia fer allò que ells li dirien, que ells el farien per sempre ric i benestant. I ell digué que li diguessin això que els plagués, que no hi havia res al món que ell pogués fer a honor d’ells que no ho fes, salvant la seua fe.
I d’aquesta raó demanaren secret i els uns als altres; i digueren:
- Ara, sabeu vós què us volem dir? La raó és aquesta: que vós sabeu que madona la reina és de les bones dones del món i de les santes i de les honestes, i sabeu que el senyor rei no torna amb ella, de què és gran minva i danys de tot el regne. I la dita madona reina s’ho passa així com a bona dona, que no en fa res semblant que li siga greu. Però a nos torna a dany: perquè si el senyor rei morís i no hi hagués hereu, seria gran dany i deshonor de tota sa terra, i senyaladament seria gran dany de madona la reina i de Montpeller, que convindria que vingués en altres mans. I nos no voldríem mai que Montpeller eixís mai del reialme d’Aragó. I així, si vós ho voleu, hi podreu donar consell.
Respós el cavaller:
- Us dic, senyors, que ja no romandrà en mi que en tot això que jo puga donar consell en res que siga honor i profit de mon senyor rei i de la reina madona reina Maria i de tots els seus pobles, que jo no faça de bon grat.
- Ara, doncs (ja que ho dieu), nos sabem que vós sou l’home de confiança del senyor rei de l’amor que té per aquella dona, i que vós procureu que ell la tinga; perquè nos us preguem vós que li digueu que heu aconseguit que ell tindrà aquella dona i que vindrà a ell tot secretament a la seua cambra, però no vol per res que hi haja llum, perquè no siga vista per ningú i d’això ell tindrà gran plaer. I tan bon punt ell serà gitat i tothom haurà abandonat la cort, vós vindreu a nos ací, en el lloc del consolat de Montpeller, i nosaltres reunirem els dotze cònsols de la ciutat, dotze dels millors homes de Montpeller, entre cavallers i ciutadans, i dotze dones honrades, de les més honrades de Montpeller, i dotze donzelles. I, així mateix, vindran amb nosaltres dos notaris (els millors de Montpeller), l’oficial del bisbe, dos canonges i quatre bons homes de religió. I tothom portarà un ciri en la mà, el qual encendrà quan la dita dona Maria entre en la cambra del senyor rei. I a la porta de la dita cambra tots estaran reunits fins que siga prop de l’alba, quan vós obrireu la porta. I quan estarà oberta, nosaltres, amb els ciris a la mà, entrarem en la cambra del senyor rei. I tenim fe en Déu i en santa Maria que en aquella nit la reina engendrarà un fill, cosa que contentarà tothom.
I quan el cavaller va entendre la seua raó, que era santa i justa, digué que estava disposat a complir tot això que ells havien dit, i que d’això no s’estaria per por de perdre la confiança del senyor rei. I que tenia fe en nostre senyor Déu que així com ells ho havien tractat i pensat aquell fet, que així vindria a bon acabament, i que d’això estiguessin tots segurs.
Així que el diumenge a la nit, quan tothom estigué posat dins el llit a palau, els dits vint-i-quatre homes bons, i els abats i priors, i l’oficial del bisbe i els homes d’ordre i les donzelles amb els ciris en la mà entraren en el palau acompanyats de dos notaris; i anaren fins a la cambra del senyor rei. I aquí entrà madona la reina. I ells estigueren fora, agenollats i fent oracions tots junts mentre el rei i la reina estigueren en els seus deports. Al mateix temps, estigueren aquella nit mateixa totes les esglésies de Montpeller obertes, i tot el poble que hi estava pregant Déu.
I quan fou alba, tots els homes i dones bones, cadascú amb son ciri encés en la mà, entraren en la cambra on el rei era en son llit amb la reina. I ell es va sorprendre, i saltà immediatament sobre el llit prenent l’espasa en la mà. I tots s’agenollaren i digueren plorant:
- Senyor, feu-nos el favor de veure qui jau al vostre costat
I la reina s’incorporà; i el rei la reconegué. I li contaren tot això que havien tractat. I el rei digué que ja que era així, que plagués a Déu que es complís la seua intenció. I aquell dia cavalcà i se’n va anar de Montpeller.
I així tots junts i amb gran plaer i alegria estigueren amb la reina. I l’alegria va ser molt més gran quan van saber i van veure que a Déu havia plagut que el seu tractament tingués un acabament bo: que la reina va engruixar, i als nou mesos, així com natura vol, ella infantà un bell fill graciós, qui en bona hora va nàixer senyor a qui Déu fes majors gràcies ni més senyalades.
Ramon Muntaner, Crònica (adaptació)
